Foto-Xavier-Ortiz-detall-facana

Xavier Ortiz

Crec que a la xarxa l’explicació de projectes d’arquitectura no està ben organitzada

Xavier Ortiz


Estacions Transformadores, una “iniciativa de trobades regulars” per promoure l’intercanvi d’experiències, idees, recerques i treballs sobre l’arquitectura, la ciutat, i les disciplines afins, ha funcionat des de l’any 2008. Va iniciar la seva activitat per iniciativa de Jordi París, Eugènia Vidal i Pere Buil. Actualment la seva activitat està en stand-by, i les darreres convocatòries van tenir com a marc la Nau Ivanow de La Sagrera de Barcelona. Les trobades d’Estacions Transformadores són temàtiques, i les sessions tenien diferents formats: els projectes o treballs, les projeccions de documentals o ficcions, i les visites. En els anys 2011-2, Xavier Ortiz va ser-ne un dels responsables de l’organització i coordinació, juntament amb Assumpció Carrió i Àngels Llorenç. Xavier Ortiz Salazar (Barcelona,1973) és arquitecte per l’ETSAB. Ha treballat amb Foreign Office Architects a Londres i Japó, i amb Terrades Arquitectes a Barcelona. En aquest qüestionari, Ortiz parla tant del cicle de trobades com de la seva tasca d’investigador, i d’alguns aspectes (positius, negatius i irresolts) de la xarxa com a eina de recerca. Des de l’any 2007 desenvolupa la seva activitat com arquitecte de manera independent En l’actualitat també està escrivint la seva tesi doctoral centrada en la relació entre artistes lligats a les avantguardes i el jardí del de Ryoan-ji.a Kioto (final segle XV).


Les possibilitats quan es fa recerca en un àmbit tant interdisciplinari com l’arquitectura s’han multiplicat exponencialment amb Internet

La trobada com a difusió: objectius de les Estacions Transformadores

Estacions Transformadores va néixer amb la idea de crear un àmbit d’intercanvi de reflexions al voltant de l’arquitectura. La manera en què les Estacions Transformadores funcionàvem consistia a organitzar tres activitats durant un trimestre, centrades en un tema relacionat amb l’arquitectura. Alguns d’aquests temes eren més específics, com “Industrialització” o “Ecoeficàcia”, i d’altres eren més abstractes i genèrics, com “Límits” o “Transformació”. La intenció era, sobre aquesta base bastant flexible, fomentar un procés participatiu en què qui volgués pogués utilitzar aquesta plataforma per a difondre els seus treballs, opinions, idees…

Contenidor i continguts: formats diversos

Les tres activitats que fèiem durant el trimestre eren: una projecció una presentació de treballs i una visita. La projecció consistia en el visionat d’un documental, com per exemple “Manufactured landscapes” (documental sobre el treball del fotògraf Edward Burtynsky) quan vàrem tocar el tema de la “Industrialització”, o també podia ser una pel·lícula com el clàssic de ciència-ficció “The incredible shrinking man” en el tema d’“Escales”, que servia de base per a un posterior debat. La segona activitat era una presentació de tres treballs diferents que tenien relació amb el tema tractat, i el més habitual era que diferents arquitectes presentessin els seus projectes, tot i que també van participar fotògrafs i artistes mostrant-nos el seu treball. Un cop finalitzada la ronda de presentacions, també hi havia un altre debat. L’última activitat consistia en la visita a un lloc. El nostre blog tenia dues funcions, d’una banda el fèiem servir com a lloc de difusió on comunicar les activitats que realitzàvem, però per l’altre també l’utilitzàvem de bloc de notes on recollíem les experiències de les activitats

Com a investigador, ¿quin ús fas de les xarxes socials, i dels recursos digitals i plataformes online, en l’àmbit de l’arquitectura? ¿Quins temes, eines, zones grises i conflictes destacaries, de la recerca online?

Crec que, en el cas de la recerca, és habitual que els arquitectes hagin de buscar informació dins d’àrees de coneixement molts diferents. Per això, les possibilitats quan es fa recerca en un àmbit tant interdisciplinari com l’arquitectura, s’han multiplicat exponencialment amb Internet, el que en la meva opinió hauria d’implicar necessàriament una manera diferent de concebre la investigació. Una qüestió de què m’he adonat per pròpia experiència és el fet que paradoxalment l’ús d’Internet implica la reavaluació dels llibres tradicionals de paper. La xarxa és un excel·lent índex bibliogràfic que treu a la superfície moltes fonts bibliogràfiques ocultes que d’una altra manera haguessin quedat completament amagades. A més, Internet ha facilitat l’accés a aquests llibres ja sigui perquè a moltes d’aquestes fonts bibliogràfiques es pot tenir accés directe, o bé pel fet què ara hi ha la possibilitat d’importar llibres de segona mà a un preu realment molt assequible, en existir empreses online dedicades a la compravenda de llibres antics i descatalogats. No hi ha cap biblioteca de paper que tingui la possibilitat de contenir la quantitat de llibres que un pot tenir accessibles a través d’aquest circuits. Un altre tema que crec que no està encara resolt són les implicacions legals de la utilització de recursos digitals Quin ús es poden fer de les imatges trobades a internet? És legítim manipular aquestes imatges i després publicar-ne el resultat? Suposo que és una mica la mateixa situació en què es va trobar la música en el moment en què es van començar a samplejar fragments musicals, i a recompondre el material per crear una nova peça. Crea conflictes aplicar conceptes rígids de propietat intel·lectual quan la informació és tan assequible i el concepte “fonts originals” no és sempre fàcilment definible.

Jerarquia paper/online

Si pensem també que la manera tradicional de construir textos acadèmics està basada en les cites d’altres llibres, ¿Per què hem d’assumir una posició jeràrquica d’un text publicat en paper enfront d’un text que només hagi aparegut online? Això crea el problema què si volguéssim citar un text aparegut en un blog, per exemple, no està clar com ho hauríem de fer. Perquè, a diferència d’un text aparegut en un llibre, que podem localitzar de manera clara, el text a internet està permanentment en un estat de flux sense una localització fixa (sovint es publiquen les adreces online, però a mesura que passa el temps aquestes van quedant obsoletes). Crec que en l’actualitat hi ha força confusió sobre el que és legítim o no, cosa que no existia quan l’única font d’informació provenia de llibres i articles amb uns drets de propietat intel·lectual clarament definits.

Usos i oportunitats (per a l’arquitecte) dels nous mitjans de coneixement i plataformes de difusió i crítica

Com en qualsevol altre àmbit, l’ús d’internet té d’una banda el costat a priori positiu que, igual que s’ha diluït el paper de les discogràfiques en l’àmbit de la música, o de les editorials en l’àmbit de la narrativa, per tal de difondre el treball de cadascú no s’ha de passar pels antics canals intermedis (revistes que publiquin els teus projectes, per exemple). Però d’altra banda crec que el fet que aquests filtres hagin quedat debilitats també té el seu costat negatiu. La informació es dispersa i acaba produint una sobreabundància en la qual és difícil navegar. Un altre aspecte, i això potser és una opinió molt personal, és que crec que a la xarxa l’explicació de projectes d’arquitectura no està ben organitzada, o almenys desconec que algú ho hagi fet amb èxit. Per tal d’explicar un edifici un necessita, simultàniament, tenir accés a plànols, fotografies, dibuixos, etc. Per tal d’anar construint mentalment la imatge tridimensional de l’edifici. En aquest aspecte, el paper compleix perfectament aquesta funció, però una vegada canviem el paper per la pantalla aquesta agilitat desapareix, i no podem examinar diferents documents amb un únic cop d’ull. Potser per això habitualment els projectes es presenten a Internet només com una sèrie de fotografies. Si es presenten plànols, és més per un valor testimonial que com a eina per a entendre espacialment el projecte, ja que en aquest sentit crec que la pantalla està tecnològicament per darrere del paper.