CAP-WEBS-Pixels-by-Jeffrey-Smith CC Jeffrey Smith

Webs

Notes sobre l’arquitectura a la xarxa

Autoritat qüestionada, finestres múltiples, projectes narrats


Qüestionar l’autoritat. Una lliçó del blog al paper imprès

En un article publicat l’any 2010 al Design Observer, la crítica de disseny i arquitectura Alexandra Lange reprenia amb ironia el títol de l’article de Michael Sorkin al Village Voice l’any 1985, “Why Nicolai Ouroussoff Is Not Good Enough“. Lange atacava les mancances i els defectes de Nicolai Ouroussoff, crític d’arquitectura del The New York Times. El qüestionament dels criteris d’un crític amb tanta presència mediàtica, Lange el fonamentava en tres arguments: la manca d’interès per part d’Ouroussoff en la realitat de la ciutat (Nova York) i els interessos dels seus ciutadans, la manca d’un criteri clar més enllà del de la novetat i l’espectacularitat dels projectes, o el renom dels arquitectes estrella, i la desídia i la desgana amb què tractava els temes dels seus articles, que no aportaven, segons Lange, nous valors ni lectures significatives dels debats i les polèmiques, i molt menys cap mena de crítica, o lectura, amb contingut polític i social. La descontextualització en el tractament dels edificis es veia com un dels pecats imperdonables del crític d’arquitectura. Escrivia Lange: “He goes where the big-name action is (…). This approach only reinforces contemporary architecture’s disastrous tendency toward placelessness and divorces the New York Times critic from New York. He can judge a design anywhere, but he can’t assess its function, urbanity or livability”. A un altre nivell, les mancances de la crítica d’aleshores de The New York Times són conceptuals, però també estilístiques: el posicionament errat s’expressa en textos plans amb paraules vagues i descolorides.

Com a docent, Lange havia examinat amb els seus alumnes textos del crític Ouroussoff, i la conclusió era la manca d’emoció, risc, intensitat o comparacions destacables en els seus articles: “Typically, we only end up discussing the topic rather than Ouroussoff’s approach. Rarely does he turn a phrase that sticks in the mind, or take risks with comparisons, structure, even vivid description. The emotional tenor of his writing is always fairly close to that of the rest of the Times’s Arts section: knowledgeable, covering all the bases, but somehow unremarkable”. Lange, qui havia definit a Ouroussoff com un personatge distant, manipulador en els seus arguments, elitista i sense criteri (únicament interessat en l’oposició entre la nostàlgia i la novetat), afirma que el crític a més mostra un desinterès total per les conseqüències de les arquitectures dels “starchitects”. Lange acaba afirmant com hauria de ser una crítica d’arquitectura que, a parer seu, sí que seria valuosa i pertinent: “Architecture criticism cannot simply be about what’s new because that leads precisely to the globe-trotting, star-gazing, architecture-as-sculpture approach we have now. What we need is criticism that treats renderings and buildings as different, since users are the ultimate critics. We need criticism that connects us to a building’s references, emotions and textures, not only its news value. We need criticism moored to place, and to the history of that place, so that the ways forward multiply (and don’t only involve building something curvy)”. Amb aquest “we” usat per Lange s’entén que es refereix als lectors, als ciutadans i a la mateixa ciutat, i als arquitectes. Ouroussoff, per a ella, és un crític a-crític que reforça unes tendències pèssimes en l’àmbit de l’arquitectura, que no pot ser pres seriosament, ni pot arribar a convèncer ni a interessar els lectors, perquè no explica ni les seves motivacions, ni els objectius ni el backgound de les seves crítiques, i que deixa molts camps per explicar. Nicolai Ouroussoff, qui havia substituït l’any 2004 el seu mentor Herbert Muschamp com a crític de The New York Times, va abandonar el càrrec l’any 2011, poc després que aquest article de Lange fos publicat, i Michael Kimmelman el va reemplaçar.

El pèndol i els mitjans. Un debat sobre el canvi de les tendències de l’arquitectura

El març del 2012, Katharine Jose informava a Capital sobre un debat mantingut al Centre for Architecture de Nova York al voltant del tema del paper de la crítica d’arquitectura, i sobre la manera en què els crítics i les publicacions havien assimilat els canvis que havien tingut lloc a la disciplina. El text de Jose, titulat How ‘The New York Times’ controls architecture criticism in America, whoever its critic may be, començava fent-se ressò del canvi de tendència del nou crític de The New York Times cap als temes més socials, amb més preocupació pels contextos urbans, i cap a la sostenibilitat i l’allunyament de l’arquitectura objectual. L’acte va comptar amb els més destacats crítics neoyorquins, com ara Paul Goldberger (The New Yorker), Cathleen McGuigan (Architectural Record), Justin Davidson (New York Magazine) i James Russell (Bloomberg), i va ser moderat per Julie Iovine (editora de The Architect’s Newspaper).

El primer que certifiquen els crítics presents en el debat és el canvi de tendència en els temes tractats en aquests mitjans, i associen aquest canvi d’una banda a la fatiga dels lectors vers el tema de l’arquitectura escultòrica dels arquitectes estrella, i també a les preocupacions intrínseques dels professionals locals per temes més propers a la seva praxi. Algun dels participants en el debat també assenyala precisament The New York Times com una de les plataformes responsables de l’expansió i promoció dels “starquitects”, i assenyala doncs el mitjà com el responsable del moviment del pèndul, que faria canviar les tendències i els interessos segons el moment. És inquietant la convicció amb què els crítics comenten l’impacte del poder mediàtic del mitjà, vers el que es defineix com “el públic”, els lectors. Escriu Jose: “All of these critics said that the idea that the entire architectural press had become caught up with the star architects, and object architecture, was not accurate; but that to the extent it was true, it was a monster the Times created over the last decade or more. The Times, the panelists seemed to agree, had the most influence over how the public perceived what was happening in architecture”.

I si el paradigma, o almenys la tendència, ha variat en els darrers anys, a parer dels periodistes i crítics novaiorquesos, cap on s’orienta, després d’aquest canvi? La redactora de Capital cita la necessitat del tractament de l’entorn i el context de l’arquitectura, i planteja que cal defugir de tractar l’edifici com una obra d’art: “Part of engagement is reporting. Treating a piece of architecture as a piece of art, best viewed in isolation from environment, history, or the mode and circumstances of its production would seem to exclude reporting”. El ventall d’interessos del crític, s’amplia fins a la interactuació dels usuaris, i s’involucra també en oferir informació sobre els processos al voltant de l’arquitectura: “But in the new way of thinking, architecture is not architecture unless there are people interacting with it, and therefore the experience of interacting with it matters, and the context, and the process. Viewed in that light, it almost seems as though reporting is demanded of an architecture critic today”. Goldberger pot resumir això en una frase, en la que fa prevaldre la informació sobre l’opinió: “I think advocacy is fine, but information is the key part”. Reprenent les preocupacions de Lange, s’incideix en què cal, doncs, una mirada més atenta, contextualitzada, àmplia, per tal d’aprehendre i mostrar la complexitat dels processos de l’arquitectura, incloent-hi les interactuacions de tots els agents involucrats… inclòs el crític, que ara es compromet en el procés.

Goldberger segueix el debat: en algunes de les idees de la seva conferència Architectural Criticism in the Age of Twitter (el discurs d’acceptació del Vincent Scully Prize, que li va ser concedit el 15 de novembre del 2012, al National Building Museum de Washington D.C.), el crític de The New Yorker accepta (com no farà Phineas Harper, com es veurà) el desafiament que les noves tecnologies suposen per a la crítica d’arquitectura i els mitjans tradicionals (publicacions periòdiques en paper), i en destaca les parts òptimes, d’aquesta revolució tecnològica, en els mitjans i els hàbits dels lectors. La principal, segons ell: la facilitat de fer arribar l’arquitectura i els seus discursos a un públic massiu de llecs en la matèria. Tot seguit, passa a reivindicar, i diu que en aquesta conjuntura és més necessari que mai, el paper del crític d’arquitectura com a figura guia capaç d’orientar el lector en el maremàgnum d’imatges, d’idees, i per poder oferir una opinió vàlida i de referència, i una anàlisi consistent i documentada sobre l’arquitectura i la ciutat. Com deia: la informació és la clau.

Uncube
Uncube

Mitjans online: pànic o oportunitat?

L’octubre de l’any 2013, el coordinador editorial de The Architectural Review (revista anglesa que es publica des del 1896), Phineas Harper, va publicar a la revista digital Uncube l’article Buzzfeed,bikinis, and the big rethink. The case for de-democratizing the architectural press. Harper oferia una lectura molt negativa, gairebé en estat de pànic, dels canvis que Internet, i els nous hàbits de lectura i consulta, havien causat, i de les conseqüències d’aquests canvis crítics per als mitjans tradicionals, i per al nivell cultural del conjunt de la població. Escrivia Harper: “Publishers, from The New York Times to Der Spiegel, are feeling the heat as audiences move online and subscription volumes plummet. The industry is resisting panic, but the strain is palpable. As a member of the editorial team at The AR, I’m no stranger to this fact”. Harper reconeixia la valua en molts aspectes de la nova eina (democratització del saber, multiplicació de la participació), i ho feia fent referència a l’escriptor i gurú Douglas Adams, qui segons Harper “was optimistic about the future potential of the internet. He anticipated a more open, efficient world where the oncoming information tide would unshackle the publisher from the limitations of fostering debate via the slow paper medium, ushering in a new epoch of liberated discorres”.

La preocupació de l’editor estava en la conseqüència: la banalització d’un públic que, a parer seu, s’havia vist arrossegat cap a l’espectacularitat dels temes, cap a la facilitat dels discursos, i en fi cap a la deriva ininterrompuda a través de l’estructura magmàtica i desjerarquitzada de la xarxa. Els nous formats i les plataformes online, i els mitjans que s’hi allotjaven, eren els responsables que atrofiaven, segons Harper, la conducta i el nivell d’exigència dels lectors, amb conseqüències en el nivell del debat públic de l’arquitectura, i fins de la producció mateixa d’arquitectura. I quin és, segons Harper,el que causa aquest funcionament de dispersió, banalització i confusió? Posa exemples i assenyala directament: “Dezeen’s website design is a masterpiece in curated visual distraction. The Architects’ Journal’s most-read articles are not their thoughtful building studies but Buzzfeed-style top-tens. The sheer number of stories Archdaily publishes is astonishing but with such a vast output the site has little time for critique, turning instead to reworking press releases and biased descriptions from the architects”.

Hi ha sens dubte al text certa nostàlgia, potser fins i tot certa mitificació, d’etapes anteriors en les que els editors podien promoure idees punyents, importants, i radicals. I Harper també troba a faltar la recepció col·lectiva d’aquelles idees, en els temps en què no existien ni tantes fonts i veus, ni una sectorització dels públics tan evident, o una fragmentació social i dels interessos. Sembla que hi ha també certa mistificació, en aquesta valoració dels períodes anteriors, i del pes que en aquestes etapes havien tingut alguns textos fonamentals (publicats “en paper”, evidentment), documents com la Carta d’Atenes de Le Corbusier i el CIAM (1935), o del Vitruvius Britannicus (1715) de Colen Campbell, i fins de The Language of Post-Modern Architecture, de Charles Jencks (1977).

Un procés irreversible

Altres opinions afirmen que la convivència entre els formats, els mitjans, entre Internet i el paper, és evident i també obligada, donada la impossibilitat de la desdemocratització a la que convida l’editor de The Architectural Review (que publica el seu article en un lloc online com Uncubemagazine.com). La resposta a l’article de Harper va arribar el febrer de 2014, des d’un dels mitjans més injuriats en aquell article (i de fet en tants d’altres que han anat apareixent signats per “defensors dels mitjans tradicionals”). A la revista online ArchDaily es va publicar una resposta a l’article de Harper. Rory Stott, un dels editors del mitjà, escrivia a A Case for the Democratization of Architectural Media la facilitat amb què s’havia extès, en certs cercles i àmbits, el menyspreu general envers internet com a plataforma que era sinònim de superficialitat tant com de mala qualitat (mala qualitat de les relacions socials a Facebook, o de la música a Spotify…).

En la seva defensa, i la del mitjà on escriu, Stott argumentava la bondat dels principis i objectius d’ArchDaily (“providing inspiration, knowledge and tools for architects”) i refutava el seu caràcter superficial, posant com a exemple la seriositat d’alguns dels posts més llegits del mitjà. D’altra banda, l’editor d’ArchDaily també reivindicava el caràcter multidimensional de plataformes com la seva revista digital, on hi poden conviure a la vegada referències visuals instantànies, llistes de lectura àgil, i articles que tracten els temes en profunditat. Però el centre del debat Stott el fixava en la força i la importància de les transformacions d’hàbits, dels temes i de l’empoderament dels lectors, com a part d’uns processos democratitzadors més globals, que però encara calia perfeccionar i fer progressar. Referint-se a Harper, Stott escriu: “He sees this as an argument to de-democratize the press, as if this were either possible or desirable. But a transition to any form of democracy always comes with its own set of problems (the cobrant state of the Middle-East should be sufficient testament to this), and the process of the democratization of the press is still in its infancy”. O sigui, que Stott s’atrevia a afirmar que, d’una banda, era ja impossible robar als lectors d’internet el poder que havien adquirit, doncs les transformacions tecnològiques i els canvis d’hàbits eren un procés irreversible. Era ja dels lectors o dels usuaris la capacitat de triar amb total llibertat els temes i els mitjans, la manera de llegir-los i d’aproximar-se als continguts, i fins i tot el poder d’influir en les línies editorials de les múltiples plataformes i mitjans en joc. Així, malgrat el to conciliador de qui se sap en el bàndol dels vencedors, Stott venia a dir que era normal que un editor de la vella escolacom Harper, acostumat a l’elitisme de l’estructura antiga dels mitjans, tingués por (i actués presa del pànic).

bldgblog
bldgblog

Maneres i maneres de mostrar l’arquitectura

El paper i la difuminació de l’autoritat crítica, la divulgació, percepció i definició dels àmbits de l’arquitectura, i fins a la manera en què es crea l’arquitectura, s’han vist afectats pels canvis tecnològics i mediàtics associats a Internet. Una de les transformacions (recents) més destacables i evidents és el creixement exponencial dels llocs des d’on la crítica, la divulgació i la reflexió poden dur-se a terme. També, l’augment dels temes a debatre, la capacitat de generar debats i d’impulsar línies de recerca i reflexió. Apareixen llocs com BLDGBLOG, que aconsegueix ser a la vegada rigorós i excèntric, pel tractament i la selecció de temes, i que està centrat en “Architectural conjectures”, en l'”Urban speculation” i en els “Landscape futures”. Són tendències, en el sentit de propostes inexplorades, i no de rutes populars i repetitives. O de Places o Design Observer, plataformes digitals amb suports diversos (acadèmics, institucionals) i diverses seccions que “exploren l’arquitectura” amb rigor i proven de trobar nous temes i de tractar-los amb amenitat.

La xarxa s’obre amb la possibilitat de l’aparició i desaparició de mitjans o plataformes efímeres, que neixen amb facilitat, es despleguen amb agilitat i sense restriccions, i ocasionalment s’esfumen segons la voluntat dels grups impulsors. I l’especificitat dels punts de vista de les iniciatives, que poden estar enfocades a l’arquitectura comercial, productiva o escultòrica, en casos de llocs mainstream (com ara ArchDaily o Plataforma Arquitectura ) o a tendències, àrees de recerca o de reivindicació diverses i més concretes (dels col·lectius socials, per exemple, a les webs acadèmiques o d’arxius). La multipolaritat dels altaveus, la difuminació de la crítica i de les plataformes en una xarxa de nodes, va associada així mateix a què en el cas dels projectes tractats aquests ja no depenen d’àrees geogràfiques concretes, poden ser locals i globalitzar-se mitjançant la xarxa, també. I poden ampliar el ventall de temes, donar a conèixer no només resultats i obres acabades, sinó també processos, errors, debats i polèmiques sobre problemàtiques materials, socials, urbanes, de disseny, dels contextos específics al coneixement general, esborrant fronteres i classificacions de tot tipus.

La crítica, la divulgació, les conjectures sobre l’arquitectura es veuen transformades per unes eines de comunicació que poden ser àgilment actualitzades, i permeten la interactivitat. Això permet anar un pas més enllà, i si l’autoritat dissolta del crític o el periodista s’havia difós en multitud de veus, entre aquestes veus, que s’expressen amb diferents formats i mitjans (no només el textual o el de text+fotos) es poden comptar també les dels mateixos arquitectes (com passava abans), però també les dels usuaris, les dels lectors i, per què no, totes aquelles imaginables i properes al tema tractat: en el cas d’un edifici, les dels habitants, les dels veïns, les dels tècnics i manobres, les dels gestors… serien susceptibles de veure’s incloses en l’anàlisi a múltiples veus. Aquests continguts i temes ampliats, aquestes veus múltiples, es mostren ara coherentment amb les eines multi-tasca, que permeten la relació rica entre continguts i plataformes mercès als links i hipertext, amb lectures interactives que conviden al lector, a l’autor, a l’usuari de continuar amb la reflexió sobre el tema. Les prestacions, l’organització i tria dels continguts de cada lloc a la xarxa vindran donats pels interessos de cada mitjà, segons el tipus de relació establerta amb el públic lector, i amb la mateixa inèrcia del funcionament i la història de cada capçalera: hi ha diferències entre la rauxa d’alguns blogs, més experimentals, com e-fanzine amb recerques iconoclastes, disruptives i amb plantejaments arriscats ( Subtopia) o anecdòtics i divertits (UnhappyHipsters), o webzines plantejats com a agències/laboratoris de disseny més que com a showrooms (Ecosistema Urbano), i entre aquests i la línia editorial més fixada i continguda, en casos que es tracti de revistes clàssiques en paper que han fet el salt a la xarxa (com Domus, Abitare, Architectural Record…).

S’ha escrit que un bon blog d’arquitectura ha de complir certs requisits per mantenir el nivell i el nombre de lectors ben alts: actualitzacions constants, dosis controlades d’informació, notícies i estètiques cridaneres, apuntar tendències, agilitat en l’estructura, focalitzar els temes, oferir contundència en les opinions i els valors… Això podria servir també per blogs dedicats a altres temàtiques, però en el cas de l’arquitectura hi ha característiques ben particulars dels continguts (la importància de la imatge n’és una, fonamental) que fan que, per exemple, la manera en què s’organitza i es desplega la divulgació d’obres i projectes sigui un tema central amb múltiples opcions. I com aquestes seccions es combinen i relacionen, retroalimentant-se mútuament, amb els debats i les reflexions que el mitjà promou.

Quaderns
Quaderns

 

Narrar un projecte

La revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, la publicació del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (des del 1944), ha anat adaptant el seu format i els seus continguts a mesura que han anat canviant els seus editors. Amb la preocupació comuna d’oferir informació en primera instància de la producció i els debats de l’arquitectura catalana, en els darrers anys tant l’estètica com la línia editorial han variat molt d’una etapa a una altra de la revista. Des del 2010, en són editors José Zabala, Guillermo López, Anna Puigjaner, Ethel Baraona Pohl i Mario Ballesteros. A part de trobar-se amb una situació econòmica (la del COAC) delicada, que els ha obligat a esprémer tot l’enginy i els recursos disponibles, els editors han entès la vàlua de la història de la revista, com a eina i com a arxiu, i si d’una banda n’han reciclat articles del fons (que es relacionen amb l’actualitat de l’arquitectura i l’urbanisme), de l’altra n’han modernitzat el disseny i han dotat de més presència i importància l’edició online. Aquesta es presenta en tres formats (Número actual, Blog i Observatori), i en aquest darrer una de les seccions és especialment innovadora: els Projectes Narrats tracten d’aproximar-se a una obra construïda en concret, tot convidant els seus autors a confeccionar un Podcast, que s’acompanyarà d’una sèrie d’imatges fotogràfiques o infogràfiques.

El primer cas de Projecte Narrat té com a protagonista la Casa BTX, de Lagula Arquitectes. Els arquitectes decideixen mantenir una conversa amb els clients, que al llarg de deu anys han seguit i participat en el procés de projecte i construcció de la seva llar unifamiliar. L’interessant del clip d’audio que es reprodueix, d’uns onze minuts de durada (a Soundcloud, on es poden enviar comentaris sobre moments concrets de la conversa), és sentir de quina manera es van tractant temes que, amb un altre format (ja fos el de l’entrevista als mateixos arquitectes, el de la crítica arquitectònica o el review a través de la memòria del projecte) haurien quedat al marge, sense explicar. La mateixa proposta ja centra el document en un aspecte sovint oblidat, quan es parla (o s’escriu) d’arquitectura a les webs de revistes: la relació entre l’arquitecte i el client, el projecte com a negociació o lluita, de quina manera un prova de convèncer l’altre de les bondats de les parts del projecte, i com entre ambdues parts es va pactant i variant el disseny. Altres aportacions poden ser més anecdòtiques (com quan el client confessa no entendre els dibuixos d’arquitectura), però en aquest context de conversa (relaxada, entre vells coneguts: els uns i els altres han passat junts per un procés de deu anys, des dels inicis del projecte) apareixen des de les opinions i reaccions dels operaris (desconfiats al principi per la singularitat del projecte, i satisfets al final), l’opinió dels amics i visitants sobre la casa, i la pregunta dels arquitectes sobre la manera dels clients de viure els espais, que els farà comprovar si els seus objectius a la petita escala (de cada racó del projecte) han tingut èxit. El document és, doncs, tant un diari de treball, de projecte i d’obra, com un intercanvi d’opinions, confessions i experiències, que serveix per a resumir l’arquitectura no a les intencions o desitjos dels creadors, o a la consideració dels resultats formals finals, sinó sobretot a les seves circumstàncies, variacions i realitats, fins a les que aparentment semblen més insignificants (i, potser, són més significatives).

dezeen

El desplegament del reportatge

A l’article Louise Nettleton converts Sydney driveway into a comic-themed cafe del webzine o revista online Dezeen, s’aprecia una selecció acurada i moderada de fotografies per al reportatge, inclosa en la secció d’Interiors de la publicació. Aquesta selecció, va pautada entre foto i foto per un breu comentari, que pot ser addicional sobre el projecte, o bé una declaració de l’arquitecte sobre algun aspecte especial de l’interior: els dibuixos de les parets, els materials de l’entrada, etcètera. En tot cas, hi ha una continuïtat entre la part textual i la fotogràfica, l’una il·lustra l’altra, i així s’assoleix una narrativitat que, malgrat la brevetat de la peça, fa entenedora, àgil i satisfactòria la lectura. Ajuda el disseny de l’interior tractat, que acompanya molt bé el to de lleugeresa de l’article (present en moltes altres seccions i articles de la revista): es tracta d’una cafeteria inspirada en l’imaginari dels còmics. Dezeen, una revista online que s’inicià el 2006, té una estructura en tres columnes (la central i principal per als posts més recents), i organitza els seus continguts segons les seccions (n’és la principal el magazine, i també hi trobem les notícies, pel·lícules, treball, llibres, i altres comercials) o els temes tractats (arquitectura, disseny, interiorisme, tecnologia).

Imatge… i també opinió

L’editor en cap de Dezeen, Marcus Fairs, va anunciar amb orgull el mes de gener del 2013 una nova secció d’opinió per a la revista, després d’haver passat sis anys “gaudint el fet de no tenir opinió”. Fairs no s’hi posa per poc, i pretén que, com abans havia ofert una plataforma per als arquitectes i als dissenyadors, i també als músics (al Dezeen Music Project), promoure ara la tasca dels escriptors/analistes. Escriu Fairs que la democratització de l’opinió que els nous mitjans van promoure va anar lligada a un escurçament dels articles, del periodisme de llarga extensió dels mitjans escrits, cap als posts curts dels blogs, i d’aquí fins als 140 caràcters del “witticism” (la crítica breu i enginyosa de Twitter). Afegeix: “And there is plenty to write about: fuelled partly by an insatiable online media and partly by globalisation, new technologies and today’s groaning glut of designers, architecture and design have gone into hyper-drive. We need new ways of making sense of what is happening; we need a new generation of writers with the intelligence and audacity to help define this design rapture”. La secció compta, entre altres, amb opinadors com Mimi Zeiger, Sam Jacob o Alexandra Lange. El primer article de la nova secció, que signava Sam Jacob, tractava de forma oportuna el tema de la dificultat del tractament de temes de disseny, pendents de la novetat contínua i de la imatge renovada. El títol era “How can culture exist in a stream of Photoshopped incontinence?” i podia llegir-se com una reflexió crítica/autocrítica vers la mateixa Dezeen (entre molts altres mitjans).

Quantitat, lleugeresa i múltiples seccions

En altres mitjans com ara el webzine Designboom el criteri tant a l’hora de triar les obres com de redactar-ne els textos descriptius són del tot diferents. La imatge pren el protagonisme en aquest e-magazine pioner, sorgit el 1999 d’un estudi de disseny, i relacionat amb la Triennale di Milano. És una línia editorial d’èxit que sens dubte troba el seu públic, entre professionals i aficionats: més de 4 milions de lectors mensuals, més de quatre-cents mil lectors al Newsletter, i amb traduccions a diverses llengües asiàtiques. El lloc (amb ramificacions a Pinterest i Facebook) inclou seccions de botiga, concursos de disseny i Product Library. A la part dedicada a l’arquitectura, les obres construïdes o els projectes sense realitzar que es mostren semblen haver estat escollits sense un criteri clar de qualitat, o amb criteris immediats i purament basats en l”estètica i l’aparença més que no pas pel que suposen d’innovació en la tecnologia, ni adequació a l’entorn. Així, poden ser interessants segons el cas, però sempre estan descontextualitzats (algunes d’elles a la secció DIY submissions, on els lectors envien els eu propi treball professional), sense informació addicional més enllà d’algunes notes o d’una breu fitxa tècnica, si bé la documentació gràfica (fotos, dibuixos, plànols) és exhaustiva, amb plànols de situació però sense arribar als detalls tècnics. La quantitat i les formes prevalen, i doncs l’originalitat, la sorpresa, la diversió estan presents a tota la publicació, fins i tot a la secció d’entrevistes, on els creadors (com Moon Hoon, Jurgen Mayer, o Benedetta Tagliabue) que són sotmesos al qüestionari responen, entre d’altres, sobre temes com: les influències, la roba que vesteixen, o els llibres que llegeixen. Segurament, cap magazine publicat en paper s’atreviria a plantejar aquest tipus de preguntes tan concretes, i tan allunyades dels “grans temes” de l’arquitectura. Pot ser que siguin l’humor, l’atreviment i aquesta desimboltura, doncs, les principals virtuts de Designboom.

Del mainstream al detall

Aquest perfil de web o blog es repeteix en altres casos dels dedicats a l’arquitectura i el disseny, com passa amb Plataforma Arquitectura (que es publicita com “el sitio web de arquitectura más leido en español”) i la seva web agermanada en anglès ArchDaily (“the world’s most visited architecture website”). Més enllà de l’actualització dels projectes mostrats, a les dues webs hi ha una secció d’entrevistes en peces audiovisuals i transcripcions que inclouen noms internacionals com els de Moshen Mostafavi o Bjarke Ingels, però també d’altres que permeten escapar d’una visió eurocèntrica (la web és xilena), com els de Gerardo Caballero (Argentina) i Fernando Caballero (Mèxic), per exemple. Seccions fixes, com la dedicada a cobrir la Bienal d’Arquitectura de Venècia, amb entrevistes exclusives, donen al lloc primícies periodístiques amb format audiovisual. Però la notícia de l’esdeveniment i l’entrevista lligada no a l’obra concreta, sinó a la figura del creador, en un art de llargs terminis com l’arquitectura pot semblar secundari, i més aviat forma part d’unes qüestions lligades a aquesta manera de tractar l’arquitectura que el crític i blogger Rafael Gómez Moriana ha descrit amb el terme de “bienalitzada” (banalitzada per les bienals). Plataforma Arquitectura destaca una amplíssima varietat de seccions, d’entre les que la dedicada a edificis en construcció té un valor especial per no ser tan freqüent en les webs d’arquitectura. O també a la d’En detalle‘, en la que de manera inesperada ens trobem amb articles sorprenents com el del Manual de autoconstrucción de Enzo Mari, tan breus, humils, senzills i bonics com els mateixos dissenys de què tracten, del tot excepcionals en una web hiperactual, hiperactiva i inabastable com aquesta.

Plataforma Arquitectura
Plataforma Arquitectura

Minimalismes

El blog Afasia treu partit de les relacions arquitectura-art-territori amb una presentació austera, sempre amb poca explicació textual de les obres, però amb una selecció d’exemples publicats molt per sobre de la mitja de publicacions online d’aquestes temàtiques. Té un label o secció diferenciada d’art, amb aportacions exquisides com per exemple el post sobre les fotografies de Chloe Dewe Mathews, on la Història amb majúscules, la història en minúscules de les biografies dels personatges, i les característiques de llogarets, boscos i senderes d’arreu d’Europa reproposen el paisatgisme dels espais bucòlics i creen un nou arxiu de la memòria. O, amb un altre caràcter experimental, de manipulació de l’objecte arquitectònic, la intervenció de Richard Wilson a l’edifici de la Yates’s Wine Lodge, a la Biennal de Liverpool, “Turning the space over”. La delicadesa en l’elecció de temes o la petita escala no és, però, una norma estricta en la línia editorial, i hi ha excepcions com es comprova en el post dedicat al projecte de Prince Bay a Shenzhen, Xina, del despatx OMA. Però l’estètica que preval, tant en el disseny del lloc com en les obres publicades (amb les Staff lists o llistes de projectes preferits de cada any: amb presència d’arquitectes com Aires Mateus, Souto de Moura, Ryue Nishizawa…), remet als plantejaments propers al minimalisme i l’abstracció lacònica més que no pas a l’espectacularitat, l’adjectivació o l’eloqüència. El blog transmet sensació de silenci, però també consta d’una secció de Talks amb una tria de links cap a entrevistes i reportatges de llocs com gooood, la secció de videos del MIT, la revista Arquitectura del Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid, COAM, o el programa Edificios de RTVE.

Traçant significats i obrint finestres

Un altre encreuament transdiciplinari, més obert i no tan acotat com l’anterior, té lloc amb regularitat trimestral a la revista engawa. El nom prové de l’element de les cases japoneses, el llindar en forma de graó que separa l’interior i l’exterior, i que serveix per reposar i observar, i per mantenir una relació no tancada entre els dos àmbits. És un cas de format alternatiu, sorgit també amb la voluntat d’hibridar la presència a la web i en format paper, de dissoldre la figura de l’autor i treballar en col·laboració, no sotmetre’s al ritme i la velocitat imperants a la xarxa, d’actualització constant, i tirar endavant projectes amb la lentitud, l’artesania i la reflexió com a estratègia i com a consignes. Segons l’explicació de la revista, el nom “suggereix coses com a acolliment i invitació, o, també al revés, projecció i obertura”.

Engawa
Engawa
Aquesta publicació, digital i en paper, va néixer l’any 2010 de la iniciativa d’un grup de set arquitectes, part d’ells provinents de Barcelona, inspirats per l’exemple de la revista CIRCO promoguda pels arquitectes madrilenys Mansilla+Tuñón (un magazine confeccionat amb un sol text breu, imprès en un parell de fulls DINA4 plegats, i que s’enviava per correu al domicili dels subscriptors). La revista engawa o un convidat planteja a cada nou volum una imatge, a la que els lectors i convidats especials hauran de respondre amb el format que vulguin: una altra imatge, un text, un dibuix de creació pròpia, un collage… Les imatges, amb temàtiques variades i no només d’arquitectura, han estat, en edicions anteriors, fotografies de la torre de càpsules Nakagin, o un collage de Josep Llinàs a partir d’una fotografia de la font de Jujol de la Plaça Espanya de Barcelona, o encara una altra fotografia de la casa de Curzio Malaparte, de l’arquitece Adalberto Libera. Es tracta d’un exercici tant de crítica com d’imaginació, en un llenguatge mixt que combina la imatge i el text (l’arquitectura i la literatura), i que pot donar com a fruit un segon seguit d’imatges que convidarien a seguir la cadena de reflexions, en un mecanisme col·laboratiu sense aturador ni límits: concretant progressivament, o desplaçant el focus cap a nous temes. Segons un dels editors, Pablo Twose, la relació entre l’espai urbà, l’anàlisi d’arquitectura, i la sensibilitat literària és múltiple, i és així com les relacions funcionen per “petites finestres obertes a cada un d’aquests temes”. És el lector qui pot traçar “un significat”.