No Vacancy_FKAA_300

Urtzi Grau

Les converses més productives i inesperades s’esdevenen a les xarxes socials i a les aplicacions genèriques

Fake Industries, Architectural Agonism | fakeindustries.org | fakeindustries.tumblr.com


Fake Industries, Architectural Agonism és un “despatx d’arquitectura de límits difusos”, amb bases a New York, Barcelona i Sydney. Va sorgir l’any 2006 per iniciativa de Cristina Goberna (arquitecta per la ETSA de Sevilla) i Urtzi Grau (ETSAB-UPC). Segons les idees preconitzades per Susan Sontag o Tony Judt sobre les funcions i la involucració de l’intel·lectual públic, proposen projectes (com el Velòdrom de Medellín, 2013, en fase d’execució, o el projecte finalista per al Guggenheim Helsinky), debats, polèmiques i recerques, on analitzen la circulació dels coneixements arquitectònics, i la seva regulació i tractament, o participen en el comissariat en mostres i recerques sobre el paper dels magazines a la dècada dels seixanta i setanta del segle XX (“Clip, Stamp, Fold: The Radical Architecture of Little Magazines, 196x – 197x”). Així, les seves activitats duen l’arquitectura i l’arquitecte fora de les bombolles (acadèmiques, productives), s’interessen pels camins de la producció, el coneixement i la crítica, identifiquen problemes i conflictes, comprometen rols, i dialoguen amb el context. Actualment, Urtzi Grau dirigeix el màster d’investigació de la University of Technology Sydney (UTS), a Austràlia, i Cristina Goberna és professora al Màster d’Arquitectura Avançada de la Graduate School of Architecture Planning and Preservation of Columbia University.(GSAPP).


Els “Little Magazines” dels anys seixanta i setanta van transformar de manera radical la cultura de l’arquitectura

FKAA: rèplica i producció

Fake Industries Architectural Agonism (FKAA) sorgeix de manera retroactiva al voltant de 2006, després de comprovar l’existència i la persistència de converses i materials comuns entre els seus integrants. L’exploració del doble sentit de rèplica, tant com a còpia literal d’una obra existent, com de resposta a una afirmació anterior, i com a eina de producció arquitectònica, ha estat una de les nostres línies de recerca recents. La part agonista de la resposta és la que lliga el nostre treball a la noció d’intel·lectual públic.

Una revolució dels mitjans prèvia: “The Radical Architecture of Little Magazines, 196x – 197x”

Les Little Magazines que estudiem a “Clip, Stamp, Fold” són abans de res un espai per a la producció d’arquitectura que va transformar de manera radical la cultura de l’arquitectura (l’exemple més obvi seriosa Archigram, una revista que donà nom a un influent estudi d’arquitectura que només produïen els continguts de la revista.). Malgrat no ser un moviment consistent, en línies generals es pot afirmar que l’explosió dels Little Magazines es va alimentar de la popularització i democratització de l’accés a les tecnologies d’impressió, dels moviments contraculturals de la dècada de 1960, de l’emergència de la teoria d’Arquitectura a la dècada de 1970, i de la influència de les publicacions d’avantguarda de la dècada de 1920.

El lloc actual de les eines digitals, online, 2.0

Les xarxes socials genèriques (Facebook, Twiter) i les aplicacions no especifiques de l’àmbit de l’arquitectura (tmbler, Instagram, vimeo, pinterest) són els llocs on es desenvolupen les converses més productives i inesperades. Són tambien les eines més útils en l’àmbit pedagògic, per la seva flexibilitat i la seva velocitat. En molts casos, substitueixen a les eines oficials de la universitat, doncs permeten desenvolupar models d’agregació i distribució d’informació molt eficients. Quant a la informació i el format en les plataformes online, la característica específica del contingut gràfic online és la seva baixa resolució, comparat amb els mitjans impresos tradicionals. L’interès en l’exuberància formal és omnpresent a la cultura de l’arquitectura, on- i off-line.

L’arquitectura entre l’autonomia i l’activisme. FKAA al simposi “What criticism?”: extracte de l’article a la revista Plot

“La actual irrelevancia política y económica de la arquitectura contrasta con su radical ubicuidad. Nunca antes los arquitectos habían estado tan cerca del poder y tan presentes en los medios; nunca antes la arquitectura había estado socialmente tan incomoda. Relegada a ser una mercancía fundamental pero desamparada detrás de la crisis económica de 2008, la arquitectura no ha estado a la altura de los eventos revolucionarios del norte de África, los movimientos sociales de Europa del sur, Occupy Wall Street y otras protestas globales. En este contexto paradójico, la crítica de la Arquitectura parece confundida e incapaz. Su alternancia esquizofrénica entre reclamos escapistas de autonomía (el improbable matrimonio del Instituto de Berlage y los Whites de la costa Este) y el activismo antidisciplinar (o lo que es lo mismo, la Bienal de Lisboa y Adhocismos similares) no ayuda. Discurso disciplinar y compromiso social, una vez aislados, se convierten en caricaturas, disfrutables y disfuncionales, de dos constituyentes básicos de la arquitectura. Nos gustaría imaginar que el simposio heterodoxo What Criticism reside en el vacío que queda entre discursos internos y estar en el mundo. Y en ese sentido, las siguientes respuestas a la provocativa ecuación de Alexandra Lange “Criticism = love, pero el amor no es ciego” y las preguntas de Florencia Rodriguez sobre el futuro de la critica de arquitectura se originan en la urgencia de conceptualizar la arquitectura como una disciplina semiautónoma”.