a-matter-of-things Manuel de Solà-Morales

Tocar la superfície de l’arquitectura i la ciutat. La urbanitat material


L’urbanista Manuel de Solà Morales “baixa” a la superfície de les ciutats, per explicar els projectes urbans que el van ocupar al llarg d’una llarga trajectòria professional d’urbanista, arquitecte i docent, en ciutats ben diferents però sempre en contextos complexos, que requerien d’ull clínic i d’un coneixement profund (i “superficial”, a la vegada). A De cosas urbanas (Barcelona: Gili, 2008) exposa els seus punts de vista sobre el fet urbà amb tres esguards (“La mirada ansiosa”, “La mirada estratégica”, “La mirada compulsiva”) que s’atreveixen a observar/interpretar les coses (urbanes) sense classificacions preestablertes, abstraccions ni tòpics. L’urbanista defuig la interpretació de la ciutat simplement com un sistema de relacions abstractes, de fluxes, de categories, d’estructures amb vies de movilitat i zones de funcionalitats diverses. Les classificacions o diferències entre llocs urbans consolidats i llocs “poc urbans” són de poca utilitat, quan s’entén que “les coses urbanes”, la “urbanitat material” i “els espais col·lectius” demostren el seu paper, la seva realitat en procés de constitució, i la seva importància real a la petita i a la gran escala de la ciutat. La urbanitat de què parla aquest llibre és la de les perifèries, per exemple, un tema ja tractat pel mateix autor amb anterioritat (treballs i textos recollits a Projecte Perifèria Barcelona, Barcelona: UPC, 1998). “Todos estos proyectos son proyectos al límite”, assegura l’urbanista, “La frontera de la urbanidad está en estos temas”. En són exemples el Ville Port de Saint-Nazaire o el Passeio Atlántico d’Oporto.

Els elements substancials d’una ciutat són les parets i els paviments, la matèria d’una ciutat ja és urbana en si mateixa, perquè és el suport de les trobades, els recorreguts, les relacions que es donen en una ciutat. L’urbanista, en posar-se a projectar (i això serveix també per al nou barri “contra els límits urbans” a Torressana, Terrassa), tenia molt present de quina manera es movien o es mourien les persones, en el lloc existent o en el lloc en projecte, ja que entenia que el moviment era el que havia de donar la mida de la ciutat: en el moviment (caminant, circulant) està la relació entre ciutat i ciutadans, i aquest amidament que acompanya el fet de caminar és el que ha de desvetllar l’essència de les matèries estàtiques, fixes. Així, segons de Solà, depèn de l’arquitecte si els materials, les parets, els paviments, les rampes, els soterranis, les voreres… esdevenen quelcom irrellevant, o bé se saben dotar del tractament que els faci elements clau en el funcionament d’una ciutat. I, en parlar de funcionament, l’urbanista no pensa pas en l’esquelet de la ciutat, en les seves estructures profundes, sinó més aviat, amb un pensament proper a l’acupuntura, en el teixit i la pell.

De cosas urbanas
De cosas urbanas