OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Rafael Gómez Moriana

L’acceleració fragmenta el discurs general

criticalista.com


Una cita d’Ocatvio Paz serveix de frontispici del blog criticalista.com: La mesura de la modernitat no és el progrés sense aturador de la indústria, sinó la capacitat de crítica i d’autocrítica. Els plecs, les costures i les ambigüitats de les obres, les idees, els projectes d’arquitectura queden sovint desvetllats en aquest blog, que segueix la idea de Sol Lewitt segons la qual una obra d’arquitectura que no és funcional fracassa, i si això succeeix la condició artística de l’arquitectura no és gens important. De la denúncia divertida i anecdòtica, a l‘anàlisi dels nous formats de divulgació i crítica, i les conseqüències dels nous hàbits i les noves eines digitals, com en el text presentat al darrer CICA Critical Juncture, Architectural Association de Londres, febrer del 2014). Edificis en construcció, situacions urbanes conflictives, qüestions ambivalents de la crítica i l’edició, i confluència d’interessos espacials, artístics i socials centren molts dels posts, que poden haver estat escrits per a la plataforma online o provenen d’articles publicats per l’editor en revistes com Lotus, Log, i Mark Magazine. L’autor de tots els posts del blog és Rafael Gómez Moriana (format a la Universitat de Waterloo), canadenc resident a Barcelona, arquitecte i professor de projectes d’arquitectura i director del programa de la University of Calgary (Canadà) a la capital catalana.


Envien els crítics a veure obres mentre aquestes encara fan olor de pintura, o durant la inauguració oficial. Mai quan l’edifici està en ús, de forma ‘normal’. No és l’ús o la funció d’un edifici la seva raó de ser?

Arquitectura artística versus construcció i context

La idea de llançar un blog va néixer l’any 2008, mentre visitava la Biennal de Venècia comissariada per Aaron Betsky. Era nefast, veure com s’interpretava el tema ‘Architecture Beyond Building’ (‘l’arquitectura més enllà de la construcció’) com si l’única cosa més enllà de la construcció fos ‘l’art’. Gairebé ningú parlava dels interessos que hi ha darrere de cada obra: interessos polítics, financers, econòmics, etc. Mentre escrivia unes anotacions, pensava: perquè no crear un blog de denúncia per debatre sobre aquestes qüestions? Un blog que analitzi l’entorn construït per ‘especular’ sobre els motius darrere de les obres, sobre el paper de l’‘arquitectura mediàtica’ en les operacions urbanístiques i financeres. La meva teoria de la conspiració és que els poderosos volen apartar als arquitectes ‘crítics’ de les qüestions urbanístiques. Per això estan esponsoritzant el creixement d’una nova arquitectura “galerística”, museística i de biennals (s’acaba de crear una altra biennal internacional d’arquitectura: la de Chicago). Es tracta d’arquitectura utòpica i artística, en forma d’instal·lacions “galerístiques”, espectacles de performance, etc. Aquesta ‘arquitectura’ de galeries i biennals serveix per apartar als més intel·lectuals de l’arquitectura construïda. Cada vegada més, una arquitectura que s’assembla molt als productes del món de l’art està sent comissariada per ‘curators’. Jo crec fermament que l’arquitectura ha d’ocupar-se de les ciutats i del món real, és a dir, de la construcció. Si abandonem la ciutat en favor de la galeria i el museu, ja no tindrem gens d’importància. L’única cosa que ens diferencia del món de l’art és que sabem construir per a les necessitats humanes: aleshores, perquè volem entrar en un món on el que fem són construccions artístiques i efímeres, que només serveixen per entretenir el públic? Arquitectura ha de ser el pa, i no pas el circ. Així que el meu blog va néixer amb la vocació de comentar la construcció. La construcció de tot tipus. És un blog sobre l’arquitectura en el seu entorn social, polític, urbanístic, cultural… i no estrictament un blog d’arquitectura.

Interès per la novetat= desinterès per la realitat. Ús de l’edifici, funció de la crítica

El meu blog intenta obrir una mica d’espai de reflexió, no solament teòrica sinó també empírica, perquè crec que això és el que falta avui en l’arquitectura. Sobretot, reflexions sobre com el construït i la vida que finalment succeeix dins del construït es relacionen. És curiós veure de quina manera els arquitectes solen abandonar les seves obres en el mateix moment que aquestes comencen a tenir vida pròpia; una vida que ells ja no controlen. Però en aquell moment és precisament quan caldria reflexionar sobre l’arquitectura, i no solament sobre qüestions estètiques o teòriques. Lamentablement, la majoria de les revistes no s’interessen molt en aquest tema. Hi ha una competència ferotge per ser el primer a publicar sempre l’últim i el més nou. Per tant, envien els crítics a veure obres mentre aquestes encara fan olor de pintura, o durant la inauguració oficial. Mai quan l’edifici està en ús, de forma ‘normal’. No és l’ús o la funció d’un edifici la seva raó de ser? I què és el que passa quan es mira un edifici al llarg d’una inauguració? Doncs que l’arquitecte de l’obra li ven la moto al crític, mentre els dos brinden amb cava. Això no garanteix precisament la independència de la crítica arquitectònica. I la independència és el que el crític més necessita, per tal de fer el seu treball de forma responsable, lliure de les pressions dels polítics i dels seus arquitectes.

Obstacles per a la crítica en formats tradicionals

La divulgació en web, gràcies al baix cost de publicació i distribució, permet a un crític ser una mica més independent. Les revistes de paper tradicional han de cobrir moltes despeses, i per tant depenen de la publicitat, dels interessos financers, i que els arquitectes els proporcionin gratis fotografies i, cada vegada més, textos. Sí: textos en forma de ‘memòries del projecte’ que, és clar, mai són gens crítiques. Per això existeixen tan poques revistes en paper realment independents i crítiques. És també per això, que altres revistes han deixat fins i tot de publicar ressenyes d’obres. No volen ser un mitjà de propaganda per als polítics i els seus arquitectes. Aleshores, aquests mitjans es dediquen al món de l’arquitectura teòrica, “galerística” i “bienalística”. Estem davant la “bienalització” de l’arquitectura. O, més ben dit, de la seva “urbienalització”.

Obertura del camp, difuminació dels criteris: conseqüències dels nous formats de divulgació

Les revistes d’arquitectura tradicionals sempre han estat llegides, en la gran majoria dels casos, pels mateixos arquitectes. Els seus preus elevats fan que només un friki pugui pagar els 50 euros per l’últim volum de la revista El Croquis. El que està passant amb els mitjans digitals d’arquitectura, que són molt més assequibles, és que ‘uns altres’ que no són del gremi s’estan interessant cada vegada més en l’arquitectura. Això explica que webs com Plataforma Arquitectura o Dezeen rebin els nombrosos clics que reben. La part bona d’això és que amplia el camp de l’arquitectura. La part dolenta és que ben sovint es tracta d’arquitectura ‘calatraviana’. Fins i tot pot ser que s’estigui projectant arquitectura d’una altra manera, a causa del creixement de les webs d’arquitectura. El creixement de l’‘arquitectura espectacle’ és possiblement una conseqüència d’això. Un edifici-icona és un edifici que s’entén veient una foto a la grandària de la icona d’una web. Ara, prefereixo que les opinions sobre l’arquitectura i les ciutats vinguin d’un camp ampli, i no només del gremi. Digues-me ‘populista’, m’és igual: l’arquitectura ens afecta a tots. No és com l’art, que afecta únicament els que visiten les galeries i els museus.

Hàbits i repercussions en el discurs: acceleració i fragmentació

El que noto avui amb els meus alumnes, en comparació a quan estudiava als anys vuitanta, és que les modes estètiques i els temes de discussió canvien amb més freqüència. Una revista de paper triga mesos des que s’escriuen els articles fins a arribar a les prestatgeries de la biblioteca, mentre que un blog-post o un tweet pot trigar només minuts a escriure’s i divulgar-se, i a més poden fer-se virals. La conseqüència principal d’aquest fenomen d’acceleració és que fragmenta el discurs general. Cada dos dies hi ha un nou gran tema, i això crea certa superficialitat, perquè no s’arriba a aprofundir en les qüestions difícils. Hi ha modes arquitectòniques que duren una temporada, igual que en les passarel·les i en les revistes de moda (revistes que, per cert, ara tenen seccions sobre arquitectura, cosa que abans no succeïa).