Cap_projectant2 Fotograma del clip. C Roger Lapuente i Ivan Alcázar

Projectant l’E111

E111: Flores i Prats Arquitectes

Tot i la singularitat de cada projecte, podem trobar en els treballs que conformen el conjunt de l’obra dels arquitectes Ricardo Flores i Eva Prats alguns trets comuns i característics, que sorgeixen d’algunes maneres de pensar, dibuixar, projectar i construir l’arquitectura. Aquests trets o estratègies es podrien resumir en una atenció al fragment (tant de l’entorn com de les diverses parts del projecte), i a la consideració de l’inductisme per tal de proposar projectes, espais i dissenys que saben fer tot el recorregut del particular al general i després tornar a l’escala menor, sense cercar desesperadament una imatge unitària. De les dues estratègies o concepcions anteriors se’n desprendria una tercera, que és el caràcter antiicònic de la seva arquitectura, un resultat que no sorgeix de la pretensió de resumir o sintetitzar el projecte de manera simple, fàcilment llegible, única. Aquesta iconicitat original, complexa i sorprenent que tenen les múltiples imatges o cares que ofereixen els seus projectes, ve acompanyada d’una intensitat dels espais, que és la intensitat de l’esdeveniment: de la trobada i encreuament de recorreguts, del descobriment i del palimpsest de formes inesperades, del gir, el joc i l’esforç dels materials i les geometries. Són els descobriments dels arquitectes artesans, preocupats per dur a terme uns processos de treball en un despatx convertit en taller, on el llarg procés de pensament amb el dibuix a llapis i les maquetes i els redibuixos, superposicions que es donen són fonamentals. Autors antisistemàtics amb tècniques del bricolatge, que atenen als detalls i tenen una idea ben personal del que significa el contextualisme: un joc entre les traces de l’entorn més evidents o més subterrànies, i la inèrcia que va prenent el propi projecte.




 

Arquitectura situacional

Segons diu Ricardo Flores: “Per definir la voluntat del nostre treball, l’expressió “arquitectura situacional” sembla molt clara i encertada. Les que proposem són arquitectures que no es perceben des d’un únic punt de vista. L’edifici o la plaça respon a cada moment a situacions diferents de la ciutat, del lloc” (1). En l’edifici E111 de Terrassa, els projectistes han “procurat pensar de quina manera la gent s’aniria apropant, baixant l’escala, trobant-se amb els altres veïns… i el projecte s’ha anat desenvolupant amb totes aquestes possibilitats, amb totes aquestes situacions. Això és el que configura la imatge final, la façana, com a resultat d’aquestes voluntats, situacions i materials. D’alguna manera, pensem que l’arquitectura, com més fragmentària sigui i més dissolta en un context i una cultura local estigui, serà més fàcilment integrada i acceptada per la gent. Les ciutats també són així, quan un les recorre percep els canvis, la diversitat, les variacions, perquè estan fetes de molts i molt diferents materials i punts d’atracció, i és això el que les fa tan interessants”.

Allò fonamental és l’escala

El projecte vol respondre a un lloc i a l’altre, a l’amplitud i a la proximitat. La llunyania del paisatge, les textures de la riera seca o dels pins del Parc Metropolita, i també les voreres a tocar de les façanes laterals, i els racons del pas del carrer al pati, del pati als portals, de les escales als apartaments… el trànsit per les diferents escales, com diu Ricardo Flores: “En un projecte gran és difícil atendre a una única escala, i en el cas de l’E111 el fonamental és l’escala. L’illa té la grandària equivalent al d’una illa del barri de Gràcia, on potser hi ha vint, trenta, quaranta parcel·les diferents. Per tant, la quantitat i varietat d’espais diferents inclosos aquí dins és molt gran. Aquest fet ens indueix a incorporar nous elements en el sistema general, introduint elements diferenciats del conjunt. L’escala del projecte admet diferents maneres de tractar l’espai, diverses qualitats, materials… Això és l’oposat a la sistematització, a fer totes les cases iguals, totes les façanes iguals… Per què hauria de ser així, si les vides d’aquells que viuran aquí seran, segur, molt diferents? Les façanes, en el nostre projecte, tenen diferents densitats: de buits, de plens, amb una escala diferent, accentuant els llocs d’ingrés… ”

 

Lectura i caràcter del lloc

Si els Smithson van practicar un “urbanisme de resposta al lloc”, l'”arquitectura situacional” sembla seguir aquesta estratègia no automàtica de treball d’atenció, lectura i resposta. El contextualisme entès així no és una obediència ni una mimesi, ni tampoc una resposta automàtica, sinó tot un procés que comença amb la lectura i va fluctuant fins a etapes molt posteriors, amb l’edifici construït i en ús, ja convertit en part del lloc i doncs oferint noves lectures com a part del lloc transformat. Diu l’Eva Prats, al respecte: “El projecte pot ajudar a donar-li al lloc cert caràcter, i al mateix temps el que ha de fer el projecte és ajudar a valorar el que ja es trobi aquí. A l’edifici d’habitatges a Terrassa, es valora el bosc de davant, la pineda entre la ciutat i el projecte, la topografia cap al paisatge… però una vegada feta aquesta primera lectura, que pot començar a organitzar el projecte, nosaltres el que fem és seguir dibuixant, afegint encara més coses, perquè necessitem qualificar encara més el projecte. La lectura del lloc ha plantejat una estructura general del projecte, però després es continuen incorporant aspectes. I cada vegada, amb el redibuix, s’incorpora un altre tema. A l’E111 preníem les plantes de l’edifici i les redibuixàvem, cada vegada amb un nou motiu o tema a tractar: que tots els apartaments tinguessin terrassa, que l’edifici perdés massa en anar guanyant altura… Aquesta manera de treballar es reflecteix clarament en el resultat final. Es nota que l’edifici ha estat redibuixat diverses vegades, amb diversos desitjos diferents incorporats progressivament. A cada voluntat o tema li correspon un dibuix, amb el qual ens preguntem: Com viuen els habitants?, Com entren?, Com circulen? En el cas de Terrassa, es tractava de proposar una circulació interessant perquè, en entrar a l’illa residencial, es pogués tornar a veure el paisatge ràpidament, ja que el paisatge servia d’orientació”.


Notes i referències
  1. Totes les declaracions dels arquitectes han estat extretes d’una entrevista de Ricardo Flores i Eva Prats amb Ivan Alcázar.



E111. Fitxa tècnica

Programa:

111 habitatges de protecció oficial, 4 locals comercials, 111 places d’aparcament

Promotor:

Societat Municipal d’Habitatge de Terrassa

Arquitectes:

Flores i Prats Arquitectes, Ricardo Flores i Eva Prats.

Aparellador:

Xavier Badia.

Estructura:

Manuel Arguijo.

Instal·lacions:

Bernat Alonso

Col·laboradors:

Jorge Casajús, Natalia Uribe, Fotini Trigonaki, Constanza Chara, Andrea Shneider, Jorge Lopez Conde, Nadia Mustopo, Horacio Arias, Arabella Masson, Michelle Lopez, Abdulla Al-Shamsi, Robyn Creagh, Celia Carroll, Javier Lecumberri, Ellen Barten, Jonny Pugh, Eirene Presmanes, Christine van Sluys, Cristina Garriga, Anna Reidy.

Fotografies:

Adrià Goula, Àlex Garcia, Filippo Abrami, Duccio Malagamba, TAVISA.

Situació:

Carrer Guipúzcoa 80, (08227) Terrassa, Barcelona, España.

Superfície total:

12,687.62 metres quadrats

Cost:

9,008,560.48 € (aprox. 716.33 €/metre quadrat)

Data del projecte:

2004-2006

Data de la construcció:

2007 – 2011