Places-PiusXII-CAP Foto: Àlex Garcia (fragment)

Plaça Pius XII

Places: Flores i Prats Arquitectes

Plaça Pius XII a Sant Adrià del Besós (2001-05)

L’altaveu, el llençol i la maqueta

L’any 2002, després de guanyar un concurs per a la reforma d’una plaça confrontant amb la Gran Via, a l’inici del terme de Sant Adrià del Besós, Flores i Prats van ser convidats a mostrar l’avantprojecte a l’Ajuntament del municipi. En aquella reunió es va decidir preparar una sessió informativa a la mateixa plaça que era objecte del projecte de reforma, i es va engegar un procés de participació per implicar als veïns en la definició del disseny. El primer capítol de la participació va tenir lloc en un ambient festiu, gairebé de happening, tal com recorden els arquitectes: “Els veïns van penjar un llençol a la plaça, nosaltres portàvem el projector i la maqueta, i l’associació de veïns va col·locar uns altaveus amb rodes. Mentre esperàvem que es fes fosc van anar posant música, cançons d’estiu, mentre amb micròfons de tant en tant anaven anunciant: “Reunió del Parc 1″ [el nom original de la plaça]… qui vulgui informar-se, el projecte s’explicarà aquesta tarda a les set”. Vam anar projectant les diapositives de la proposta enmig de la plaça, amb una llum de dia que gairebé no deixava veure res, i amb tot aquell soroll de la Gran Via… La gent anava mirant i tocant la maqueta, mentre es donava pas a les intervencions. Aquí estàvem, acompanyats pel regidor i un arquitecte municipal, i cada vegada venia més gent, fins a reunir-nos unes cent cinquanta o dues-centes persones…” (1).

La comissió i l’aparador

Es va acordar la formació d’una comissió de seguiment, amb la idea d’anar detallant i modificant el projecte progressivament, i en les reunions periòdiques entre arquitectes i veïns van anar apareixent les demandes d’aquests per a la plaça: tipus de paviments i vegetació (evitant vegetació baixa per tal que els “camells” de la zona no la utilitzessin com a amagatall). Es va decidir plantar eucaliptus a la cantonada, fileres de til·lers en un dels marges, i es va acordar la conservació dels salces, que quedarien entre els nous aparcaments de cotxes, i de les tres palmeres que una veïna havia plantat feia anys (una per cadascun dels seus fills). Si les pèrgoles menors del projecte de concurs van desaparèixer en una versió posterior, la pèrgola principal es conservava tal com s’havia proposat en l’avantprojecte, perquè els veïns, que sempre s’havien sentit en un no man’s land a la frontera de Sant Adrià i Barcelona, no volien renunciar a un element que ajudaria a caracteritzar la nova plaça. El calendari de treball que es va iniciar amb les reunions i modificacions de l’avantprojecte, de maig a desembre de 2002, va portar al lliurament del projecte executiu a mitjan 2003. Les obres van començar a la fi d’aquell any, van durar fins a finals de 2004, i en el transcurs dels treballs una maqueta i diversos dibuixos del projecte es van col·locar a l’aparador d’un taller de la plaça, perquè poguessin ser contemplats i discutits per tots. Al llarg de les diferents fases de l’obra, els veïns van estar pendents de l’avanç d’aquestes, aprofitant la comissió i les reunions establertes, i també altres vies més informals, mitjançant xerrades i comentaris al llarg de les freqüents visites d’obra dels arquitectes.

Avaluació i resposta

La primera decisió dels arquitectes va ser posar tota la plaça en contacte amb la façana de l’edifici d’habitatges. Tal com succeeix en un altre projecte d’espai públic dels arquitectes, la plaça Nicaragua, aquí la plaça s’estén fins a la mateixa façana de l’edifici residencial: la línia de façana és el límit de l’espai públic. A la nova plaça, un recorregut creuant en diagonal, pavimentat d’asfalt vermell, uneix el carrer Sant Ramon de Penyafort (que puja des del Parc del Besós) amb la plataforma multiusos instal·lada sobre la Gran Via. Les àrees de sorra, a costat i costat d’aquest pas en diagonal de la plaça, dibuixen geometries fracturades que, com a reverberacions del pas principal, van estenent-se cap a l’alta façana corba, de dotze plantes d’altura. Els moviments horitzontals s’enfronten i semblen avançar i retrocedir respecte la gran massa vertical i corba de l’edifici, en un joc de contrastos reforçat pel recorregut de la pèrgola i articulat pel volum del quiosc. Les estratègies projectuales en aquest projecte, que busquen un àrea de relació i una síntesi amb l’entorn urbà, semblen sintonitzar amb el “Place-response urbanism” descrit per Alison i Peter Smithson, segons el qual cada obra plantejaria “una nova avaluació” i “una nova resposta al que ja hi ha en el lloc” (2). A la plaça Pius XII s’assimilen colors, materials i traces de l’entorn, tal com expliquen els arquitectes: “Si ens fixem en els colors de la plaça, l’asfalt té el color granat de la plataforma que hi ha al costat, per sobre de la Gran Via, mentre que les peces del paviment gris vénen de l’altre costat del carrer, i els passos zebra s’estiren al màxim, entrant a la plaça … Volíem reutilitzar l’uniforme de la ciutat, en lloc de marcar un límit i fer un canvi de paviments. Es tractava de moure, estirar les voreres, passar els materials a l’altre costat, seguint amb l’uniforme urbà, amb els seus materials i colors, el gris, el granat i el blanc, en comptes de plantejar una cosa molt separada o diferenciada” (3). Aquest espai té les seves fites en uns elements que concentren les mirades, marquen els recintes i pauten els recorreguts: la pèrgola i el quiosc, i també les baranes metàl·liques i els sòcols de formigó de les zones de joc.

El fil i l’agulla

La pèrgola, una espècie de stoa lleugera, amb els seus bàculs i el seu recorregut zigzaguejant i retranquejant, sembla voler sargir aquests intineraris, i vertebra i protagonitza el conjunt, tal com succeïa en la proposta dels Smithson per al concurs de 1982 per al parc de la Villette a París. En relació amb altres projectes de Flores i Prats, pel seu disseny i per la relació que estableix amb el volum construït, la pèrgola de Pius XII es troba en un punt intermedi entre altres dissenys dels arquitectes, com són els fanals de la plaça Nicaragua (els bàculs modificats amb un perfil escalonat, que avancen per la plaça lliurement, “com si es tractés d’un grup de flamencs”, en paraules de Ricardo Flores) i la pèrgola del projecte en les oficines de Microsoft a Torí (els tubs horitzontals paral·lels que recorren la superfície de la façana, i s’allunyen després del volum edificat formant un mantell de cristall). En Pius XII, la pèrgola s’aixeca amb una doble filera de seccions troncocòniques metàl·liques, que en guanyar altura continuen en braços de secció menor, fins a l’altura d’unes corretges, tubs horitzontals a tres altures diferents, entre els quals es trenen els cables d’acer galvanitzat per on ascendirà l’heura. La pèrgola aquí constitueix una nova cota i dóna protecció als recorreguts, permet la gradació i el control tant de les altures com de l’ombra. Però especialment actua escenificant la “contenció” de l’aire, com un element escultòric que s’enfronta a l’amplitud del buit, dels camps i els descampats que la plaça i l’illa residencial tenen enfront. La pèrgola, aquí, és el marc i una intermediació de la plaça amb “les formes de les distàncies buides” i el “protagonisme de la separació” (4), que caracteritzen la condició perifèrica.


Per la seva banda, el volum del quiosc replica amb ironia tant a la longitud de la façana corba de l’edifici, com a la quietud de les files d’automòbils aparcats i, amb el seu volum metàl·lic seccionat, és el punt que centra el tràfec al seu voltant, tant com fa de pol atractor del dinamisme de les baranes i els hula-hops de l’àrea dels jocs infantils (inspirats en els dissenys de baranes de Aldo van Eyck), i dels passos zebra i els recorreguts que travessen la plaça. El volum de base cilíndrica i coberta en punta va fer que la plaça, en l’època de la inauguració, es conegués a la zona amb el nom popular de “la plaça del coet”. Els seus colors van ser inspirats pels típics caramels de la casa “Papa booble”, amb franges blanques i vermelles, i així els seus trets clarament pop (5) ho converteixen en una espècie de “diana” visual de l’extensió i la dispersió de l’espai circumdant. Heus aquí, doncs, un doble moviment d’expansió cap a l’entorn i d’atracció de l’entorn cap a l’espai públic.


Notes i referències:

  1. Declaracions extretes d’una entrevista d’Ivan Alcázar Serrat amb Ricardo Flores i Eva Prats
  2. Alison & Peter Smithson: “Italian Thoughts”. Suècia: els autors, 1993. Pàgina 101
  3. Declaracions extretes d’una entrevista d’Ivan Alcázar Serrat amb Ricardo Flores i Eva Prats
  4. Manuel de Solà-Morales, “Territoris sense model”, dins de: “Projecte Perifèria Barcelona”. Barcelona: LUB-UPC, 1995. Pàgines 3-14
  5. S’aposta aquí, a la manera de la proposta de Robert Venturi per a una font a Filadèlfia (Fairmount Park, 1964), per una forma senzilla i atrevida, una forma que, com la de Venturi, pot ser compresa amb claredat sobre “el fons de grans edificis i de l’espai amorf”. Veure el “Concurs per a una font, Fairmount Park Association, Filadèlfia, Venturi i Rauch, Denise Scott Brown, 1964″, explicat en: Robert Venturi: “Complejidad i contradicción en la arquitectura”. Barcelona: Gustavo Gili, 1999. Pàgines 201-205