Placa-interior-Guissona-CAP Foto: Jordi Bernadó (fragment)

Plaça interior a Guissona

Places: Flores i Prats Arquitectes

Plaça en una illa de cases de l’eixample de Guissona (2001-04)

L’illa P-1 del Pla Parcial de Guissona està delimitada per un grup d’arquitectures molt diferents entre sí. En dos dels costats d’aquesta illa, s’aixequen sengles blocs lineals, llargs i regulars, de maó, que van ser realitzats per Eva Prats i Sé Duch en 1994 després de guanyar un concurs d’Europan. Aquests blocs conviuen amb un conjunt divers de cases unifamiliars, de construcció anterior, irregularment adossades en parcel·les oblíqües respecte la geometria del perímetre de l’illa. Es tracta de cases de diferents altures, volumetries, materials i colors, que tenen façana posterior amb els murets dels seus jardins a la plaça interior de l’illa. En el quart costat del rectangle, Ricardo Flores i Eva Prats van dissenyar i van construir entre els anys 2001 i 2004, al mateix temps que l’espai públic, un edifici de 16 habitatges. Un volum partit per un passatge central, amb testers en els quals l’edifici es retranqueja i escalona creant plecs i racons, per donar entitat als espais de transició i emfatitzar l’espai de relació entre el carrer i l’interior de la plaça.

Prenent la suggeridora definició de Constantino Dardi, segons la qual una plaça és sempre el resultat d’una sèrie d’interseccions culturals i simbòliques (1), aquesta plaça interior d’illa en l’eixample del poble de Guissona es caracteritza i es presenta com un espai construït que pretén formalitzar la seva situació a mig camí entre el “poble” i el “camp”. A la nova plaça trobem fragments de murets escampats, àmbits semioberts definits per topografies subtils, línies insinuades, puntuacions de les boles de formigó clavades en el sòl. Totes aquestes formes i elements semblen sorgits d’una intersecció metafòrica i formal entre les geometries que caracteritzen les dues realitats paisatgístiques, els dos ambients contigus a l’eixample: el teixit construït i els camps de blat. És com si a la plaça xoquessin, es creuessin, es descomponguessin i escampessin els fragments de les geometries irregulars i corbes de les allargades parcel·les del casc vell i, per l’altra part, els fragments de les geometries “agrícoles” dels murets de pedra que, en les sembrades esteses enfront de l’eixample i fins a l’horitzó, divideixen les propietats i geometritzen el territori.

Registres discontinus

El disseny de la plaça, i les seves zones de joc a l’espai interior de l’illa, funcionen com un sòcol per a aquest veïnatge de discontinuïtats i variacions entre les diferents façanes de les arquitectures residencials que li fan de perímetre, en el qual un edifici sembla ser el reflex i la distorsió de l’edifici contigu. Així, els elements i les relacions que esdevenen a la plaça emfatitzen el caràcter cubista de la composició d’aquest bigarrat conjunt. L’illa està, com es deia, delimitada en un dels seus costats per aquestes cases unifamiliars que es disposen “obliqües”, en altres dos costats pels blocs regulars i “lineals”, i en el quart costat es completa amb el nou bloc residencial, un edifici que al seu torn s’articula amb dos cossos “trencats i plegats”. El tractament de l’espai interior que relaciona el conjunt perimetral d’arquitectures es configura amb una geometria dislocada i abstracta del sòl i les seves cotes (amb sòcols i marcs de formigó), mitjançant el paviment geometritzat en línies interrompudes i àrees fragmentades, i amb elements que aguditzen les distorsions visuals (les grandàries canviants en hula-hops i baranes, les ombres llançades dels arbres de diferent envergadura). Completant d’aquesta forma el panorama de “figuració abstreta” de les arquitectures, emfatitzant la pluralitat del “mosaic de registres discontinus” (2).

Procés

Al llarg del procés de disseny, els arquitectes tracten l’àrea de la futura plaça com si d’un llenç en blanc es tractés. Les formes en els croquis inicials recorden a les dels jardins i quadres de Burle Marx, i en aquestes primeres proves el punt de gravetat està al centre de l’espai, amb cercles concèntrics o formes en creu. Després, les àrees corbes i les formes de “potes d’animals” dels croquis que a les llibretes els arquitectes anomenen els “croquis tropicals”, assagen unes geometries menys jerarquitzades que porten al plantejament d’un eix discontínu, que creua la plaça en diagonal, i que a través de la tensió i les distàncies entre els elements que la componen fa “tremolar” els costats de l’àrea quadrada de la “plaça-llenç”.

Papier collé

A partir d’aquests croquis, en els dibuixos successius aniran apareixent, surant en la superfície i canviant la seva orientació entre les formes biomórfiques i les diagonals, com si es tractés de cites realistes enganxades en un papier collé, una sèrie d’elements clarament identificables, com a camps de joc, graderies, un arenal i una sèrie d'”arquitectures lleugeres” que en propostes posteriors desapareixen: una glorieta, un escenari, un sistema de lluminàries amb potes de fusta i cablejat suspès sobre la plaça, gelosies ceràmiques… Alguns dels elements d’aquestes composicions semblen tensionar i “replantejar” (seguint amb les referències al cubisme, especialment a Braque) els límits de la composició, del marc del “llenç”, del perímetre de la plaça. El vaivé dels elements respecte de les façanes dels edificis, així com la disposició obliqua dels murets i la situació dels altres elements (baranes, jocs), qüestionen el límit rectangular, l’ordre del marc i la seva ortogonalitat. Pels dissenys dels elements i per la voluntat escultòrica, sembla clara aquí certa influència del treball de Isamu Noguchi i d’ Aldo van Eyck, dels playscapes i els playgrounds. Al mateix temps que es juga amb el marc, hi ha aquesta voluntat d'”elevació” del pla de terra, de donar gruix i volum a la composició, amb la definició dels murets de setanta centímetres d’altura, que dibuixen línies i corbes, dels marcs de formigó que emmarquen, i de les graderies. Juntament a la definició de fanals i arbres, es proposen unes noves relacions entre cotes d’altures i punts de vista, així com nous límits i àmbits visuals (sobretot si es té en compte l’altura d’un nen, usuari habitual de l’àrea de jocs). Entre aquests elements escultòrics, que emergeixen puntual o linealment de la superfície de la plaça, i els plàns de les façanes i els volums edificats retranquejats del perímetre s’estableixen certes relacions de tensió, proximitat i joc. Si a tot això s’afegeix la força dels impactants tons blaus del cel en aquesta zona geogràfica, trencats abruptament pel blanc de les franges de núvols, el conjunt cubista se’ns apareix complet.


Notes i referències:

  1. ConstantinoDardi: “Piazze d’Itàlia”. Article en: revista Agora, número 1. Roma, Julio-agost 1988. Pàgina 55
  2. Tomàs Llorens: “Miró: Tierra”. Madrid: Fundació Col·leccThyssen-Bornemisza, 2008. Pàgina 39