walkscapes Francesco Careri

Peripatètics

L’art, la memòria, la ciutat


Francesco Careri va analitzar, a Walkscapes. El andar como práctica estética (Barcelona: Ed. Gustavo Gili, 2002), les temptatives de l’art esdevenir, i no per per construir-se com a entitats, per esdevenir com processos oberts i dinàmics, i no estàtics, conclosos i tancats. La Nova Babylon de Constant, i també les “visites” de Dada, o les deambulacions surrealistes, en serien exemples. La ciutat podia ser una cartografia d’esdeveniments artístics, de llocs banals que la presència dels artistes (i l’enregistrament d’aquesta visita) tranformava, o de fluxos de l’inconscient que es descobreixen en l’acte del moviment, quan es travessa la ciutat. L’objectivació d’això en les derives duria els situacionistes a provar de construir conscientment i col·lectiva una “bellesa situacional, provisional, viscuda realment”, tot cercant la poesia “continguda en les formes de la ciutat”.

L’acció de Perejaume recollida al volum Tres dibujos de Madrid (Madrid: Editorial Complutense, 2008) és un altre exemple d'”art caminat”, de recórrer la ciutat i, en aquest cas, de ruta que recorre i surt de la ciutat. Amb una motxilla carregada amb tres dibuixos de peus, Perejaume i els seus acompanyats segueixen una de les poques rutes que permeten de sortir a peu de la ciutat de Madrid, reclosa en nusos d’autopistes i infraestructures. L’acció, amb complicitat amb l’acadèmia (la Facultad de Bellas Artes), el col·lectiu de despatxos d’arquitectura mrio, i l’associació “A pie”, entre altres, permet “trencar el setge”, de manera simbòlica (artística), però constata l’encapsulament de la ciutat i dels seus habitants, i serveix també com a acte reivindicatiu per a la cerca de rutes verdes. Som realment conscients de la forma, els límits, la textura, les dimensions dels espais que habitem? O, com es preguntava Perejaume en una altra obra, què és Allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure? “Día a día trazamos la ciudad en la que habitamos, y esa ciudad no sólo es de asfalto, pues está también construida con materiales mentales tan sólidos como los ladrillos”, escriu Tonia Raquejo a lllibre.

Walkscapes
Walkscapes

Més trànsits tocant de peus a terra, més descobriments, desvetlladors de la ciutat i que despullen al narrador: l’escriptor Teju Cole va teixir a Open City (Ciudad abierta en l’edició en castellà, Barcelona: Acantilado, 2012) una mena de dietari de ficció, un mosaic d’impressions de Nova York (amb una fuga europea i ramificacions africanes) amb la narració en primera persona d’un psiquiatre nigerià resident a la ciutat dels gratacels. Les històries interconnectades, el trànsit per l’espai, el no-argument, tenen relació amb de Certeau i Sebald, i van deixant emergir d’entre els intersticis de la cosa vista la memòria africana del protagonista (qui diu “entrar i sortir de si mateix”, amb cada passejada), els records infantils, els secrets familiars i sentimentals, mentre entrelliguen dramàticament el vist amb el pensat, el pensat amb el recordat, i el recordat amb l’imaginat. Apunts d’alta cultura (Mahler, Nietzsche) de sobte irrompen entre descripcions de murs banals, de rètols amb bombetes foses, d’arbres dels quals pengen lones de plàstic que al protagonista li recorden els negres penjats, els fruits estranys de les persecucions racials contra els afroamericans. I les descripcions de detalls i elements concrets de la ciutat, es fonen amb els intents de descripció més panoràmics: sistematitzacions que duen la quotidianitat a un altre nivell més ordenat i donen consol. L’espai és una llançadora de pensaments, des de la placidesa de Morning Heights o des d’una escala d’emergència del Carnegie Hall, des d’on arriba el tràfec del carrer i s’observa la volta celeste, allà dalt. Hi ha aquest salt constant entre la subjectivitat i l’objectivitat, i entre els passejos pels racons i els parcs de Nova York, d’entre tots els personatges amb qui es creua i parla (la ciutat és encreuament, cruïlles, i superposició complexa i interrelacionada d’estrats), destaquen els personatges que neguen la història oficial, els tòpics, el que se sobreentén: els marginals, amagats, soterrats, malalts, porucs, indefensos, oblidats per l’oficialitat, que li parlen cadascú des del seu espai, el seu plec de la ciutat.

Open City
Open City

També Peter Handke ha fet deambular el protagonista de La gran caiguda (Barcelona: Raig Verd, 2014) des de la periferia fins al centre de la megalòpolis, dels boscos fins als gratacels, en tot un dia de passeig i somnieig en el que es va trobant personatges (vells amb alzhéimer, homes alcoholitzats perduts al bosc, polítics fent jogging, nòmades sense sostre que han hagut de tornar al bosc…) amb els que encreua mirades, algunes paraules, una escena surrealista de confraternització (un capellà a la “gran nau” buida de l’església, en la que oficia una missa solitària i muda). L’actor peripatètic que protagonitza la narració de Handke és un hereu dels àngels que tocaven de peus a terra a Wings of desire (el film de Wim Wenders de 1987), “secciona” la ciutat, en descobreix amb poesia els matisos, els racons, i és testimoni de les baralles entre veïns als suburbis, i de l’aglomeració que va densificant l’experiència, entre l’observació al dietari i el succés oníric.

La gran caiguda
La gran caiguda