A1_rcr arquitectes 1805

Pau Pedragosa

Es tracta de reajustar el paper de les humanitats, i que s’hibridin amb la tecnologia

Pau Pedragosa
Filòsif i arquitecte


Pau Pedragosa, arquitecte (llicenciatura i Màster a la ETSAB-UPC) i doctor en filosofia (format a la Universitat de Barcelona i a la Freie Universität de Berlin), investiga la relació entre ambdós camps de coneixement i pràctica, per tal de conformar una teoria filosòfica de l’arquitectura, el disseny, les arts i la cultura material en general. Ha estat professor a l’Escola de Disseny EINA, a l’Institut Europeu de Disseny (IED), al College of Architecture and Urban Planning (CAUP.) de la Tongji University (Shanghai), i actualment ho és al Departament de Composició Arquitectònica de la ETSAB-UPC. Especialitzat en Fenomenologia, Hermenèutica, Estètica i Teoria de l’Arquitectura, és membre fundador del Grup d’Estudis Fenomenològics de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), membre de la Sociedad Española de Fenomenología (SEFE), i de la Organisation of Phenomenological Organisations (OPO). Les seves referències i interessos, com a pensador interessat en “desterritorialitzar els conceptes filosòfics i reterritorialitzar-los en l’arquitectura, l’art, la ciutat”, van entre d’altres de la teoria de l’art i la “media theory” de Boris Groys a la filosofia de Vilém Flusser en àmbits com el disseny, la fotografia o els mitjans de comunicació. També esmenta, com a filòsofs de referència en la seva formació en la consideració filosòfica de l’espai, Karsten Harries, i Dalibor Vésely, i més en general l’obra de Husserl i la de Heidegger, Cassirer, Foucault, De Certeau i Deleuze & Guattari.


Els nous formats digitals canvien la forma de mirar i entendre no només l’arquitectura, sinó tot. Aquest canvi tecnològic suposa una transformació tan radical com la que va suposar en el seu moment l’impremta o la revolució industrial.

Sobre les dues cultures: “¿Crisi de l’arquitectura o l’arquitectura com a crisi?”

El tema de la tensió entre les dues cultures, la cultura científic tècnica i l’artístic humanística, és una qüestió plantejada ja el 1959 per C.P. Snow. Aquesta tensió travessa tot el segle passat especialment en la cultura alemanya, entre les Naturwissenschaften (ciències naturals) i les Geisteswissentschaften (ciències humanes o socials) o entre l’explicació objectiva de les ciències i la comprensió subjectiva de les humanitats. A la conferència De la abstracción al cuerpo de la arquitectura [que, amb el subtítol de “¿Crisi de l’arquitectura o l’arquitectura com a crisi?”, es va celebrar dins del cicle Atmospheres, a la ESARQ de Barcelona, 5/2/2003] vaig delimitar les dues cultures per definir el paper d’una aproximació fenomenològica a l’arquitectura que consistiria a ser més atent a l’aspecte humanístic d’aquesta per evitar el perill que comportaria deixar tota l’arquitectura en mans de la tècnica. A mi em segueix semblant un debat vigent perquè les humanitats avui en dia estan més marginades que mai amb la conseqüència que l’hegemonia de la tecnificació és més gran també que mai. Un excés de tecnificació afecta a l’arquitectura en la mesura que consideracions espacials altres que no siguin la quantificació queden relegades en segon terme, així com el cos propi (cos viscut) i la seva feblesa constitutiva, i la perspectiva intersubjectiva, i la negligència del context històric, etc. El resultat és un empobriment dels espais que construïm pel nostre habitar.

Construir sentit en l’espai, habitar espais amb sentit

Aquesta és una actitud que l’arquitecte no hauria d’oblidar mai i que s’hauria d’ensenyar i potenciar més al llarg de la carrera. Això comporta incloure en la formació de l’arquitecte una educació també en arts, en literatura, en música. Jo faig llegir als meus alumnes de primer obres clàssiques de la literatura perquè desenvolupin treballs creatius amb els quals construir un sentit, compondre estructures significatives, a través de les relacions entre literatura, espai i forma plàstica: l’arquitectura entesa, en sentit ampli, com a construcció de sentit en l’espai. Dit això, crec que el gran repte avui, el desafiament seriós de debò, no és tant defensar les humanitats enfront de la tecnologia i de la ciència, sinó pensar més a fons aquesta diferència, qüestionar-la i, tal vegada, superar-la o bé reajustar els seus límits. Hi ha plantejaments actuals (com és el cas de Sloterdijk, un altre seria Bruno Latour) que proposen una superació d’aquesta diferència que, juntament amb moltes altres diferències duals o oposicions binàries (cultura- natura-, art- tècnica, subjecte- objecte, centre- perifèria, cos- ànima, màquina- esperit, etc.) defineixen la història del pensament tradicional (l’anomenada “història de la Metafísica” que aniria des de l’origen grec del pensament occidental fins a la fi de la Modernitat). Superar la modernitat (i amb ella fer el pas cap a una nova època) suposa superar o “desconstruir” els hàbits de pensament dual i, per tant, el de la dualitat ciència/humanitats (on les ciències ocupen el centre, i les humanitats el marge). Es tracta en el fons de redefinir el significat d’ “humanitats” i, fins i tot, d’ “humanisme” per tal d’entreveure el contorn de la nova època “post humanista” que sembla que es va obrint davant els nostres ulls. Una redefinició dels límits de les dues cultures hauria de consistir en una hibridació d’ambdós, una mútua inseminació a través de la qual trobem una cultura en l’altra: tenir experiència subjectiva de les teories científiques i de la complexitat del sistema tècnic, per una banda, i producció tècnica i objectiva de les obres de la subjectivitat com l’art i la literatura, per l’altra. Crec que això és el que s’hauria de fer ara, tant des de la filosofia com des de l’arquitectura, doncs aquestes dues disciplines no deixen de definir-se mútuament en una dualitat, en aquest cas entre teoria i pràctica. La pràctica arquitectònica genera els seus conceptes i la filosofia produeix estructures. Així com Hannah Arendt va preguntar: “On som quan pensem?” també ara hem de preguntar-nos “Com pensem on habitem?”.

L’espai, en una aportació filosòfica fonamental: l’esferologia de Sloterdijk

Des del meu punt de vista, l’aportació més important de l’”esferologia” de Sloterdijk és la revisió radical de la fenomenologia clàssica per actualitzar-la al segle XXI. Els autors clàssics de la fenomenologia (penso especialment en Heidegger), condemnen la tecnologia per ser culpable de la destrucció de l’espai viscut o el món de la vida (l’espai local, històric, psicològic, perceptiu). Sloterdijk, en canvi, veu el potencial de les noves tecnologies per construir aquest espai, per produir un conjunt de “bombolles” o “illes” portadores de “mons de la vida” diversos. El moviment fenomenològic considerat en el seu conjunt, malgrat les seves diferències i ramificacions, és un dels corrents de pensament més importants, rigorosos i fèrtils del segle XX. Però hi ha certa tendència en aquest pensament a criticar la ciència i la tecnologia i, junt amb aquestes la Modernitat en general, que el fa sovint hostil al present i, per tant, incapaç de fer front a l’enorme complexitat del nostre temps. Sense renunciar ni molt menys al pensament crític, considero que el paper de la tecnologia s’ha de comprendre amb una actitud més receptiva, i això és el que fa precisament Sloterdijk: la tecnologia no només és compatible sinó que permet recuperar tot allò que la fenomenologia considera que s’ha perdut en la Modernitat (l’experiència viscuda preobjectiva del món) a causa de l’actitud hegemònica de l’objectivació, el càlcul, la previsió i la planificació (la racionalitat instrumental). Mentre que la perspectiva nostàlgica lamenta la pèrdua i veu que només una actitud poètica i romàntica del món permetria recuperar allò perdut, Sloterdijk aposta per la seva recuperació a través de la tècnica.

“Ser i espai”

Un altre aspecte de gran rellevància en l’obra Esferes de Sloterdijk és que explica tota la història d’occident —que és la història de la globalització— en termes d’espai. És capaç de combinar el gran relat històric (més enllà de les crítiques postmodernes a les grans narratives) amb la morfologia espacial: la història és un relat de formes que evolucionen i es diversifiquen: bombolles, globus, espuma. Crec que aquesta aproximació a la història és molt plàstica i, per tant, molt afí a un tipus de pensament arquitectònic. Considero l’obra de Sloterdijk important per explicar filosòficament l’espai perquè la trilogia Esferes és, com diu amb to burlesc i polèmic, el que en el fons volia escriure Heidegger a la seva obra principal Ser i temps, és a dir, Ser i espai. Sloterdijk fa de l’espai el centre mateix de tot el seu pensament i, sobretot, desenvolupa una teoria de l’espai plenament contemporània, tot i que no deixa de ser summament provocadora. Cal afegir que la seva voluntat d’estil, la gran qualitat de la seva escriptura filosòfica, allisa els obstacles i resistències que sovint presenta l’escriptura filosòfica, especialment per a qui no està entrenat a llegir-la. Raó de més per a ser una bona lectura per arquitectes.

Els nous formats i mitjans: hibridacions

Els nous formats digitals canvien la forma de mirar i entendre no només l’arquitectura, sinó tot. Aquest canvi tecnològic suposa una transformació tan radical com la que va suposar en el seu moment l’impremta o la revolució industrial (hi ha qui afirma que el canvi és tant radical com el que va suposar el descobriment de l’agricultura i la cultura sedentària, que va ser el canvi més profund que la humanitat mai ha viscut). Però crec que això és exagerat i, en qualsevol cas, no tenim prou distància per saber què suposarà aquest canvi a llarg termini). Això obliga a un reposicionament. El paradigma on hem habitat molt de temps cau o es reestructura de manera molt significativa, i cal reconstruir la casa, rehabilitar-la, reparar-la. Això agreuja l’escissió abans comentada perquè les noves tecnologies han pres encara més el comandament, i les humanitats, i la cultura del llibre en general, estan descol·locades. Però, de nou, o s’adopta una actitud nostàlgica i de resignació, no exempta de ressentiment pels canvis, o bé es tracta de repensar els límits d’aquesta escissió, de reajustar el paper de les humanitats i que s’hibridin amb la tecnologia. El tema consisitirà en veure com el contingut essencial de les humanitats i de l’art, a saber, la vida dels nostres actes subjectius, la vivència del que percebem i pensem, així com l’experiència del temps i l’espai de la nostra existència, pot donar contingut a la producció tècnica; així s’amplien els formats i mitjans tradicionals de la producció artística.

Evolucions en la manera de mirar,
d’entendre i de fer

Els canvis en la forma de mirar arquitectura es noten molt, per exemple, en la tendència dels estudiants a creure molt en la imatge i treballar només amb aquestes. Jo no sóc especialment crític amb aquesta tendència, ja que la reacció immediata és pensar que les imatges ens ofereixen només un aspecte superficial de l’arquitectura, però no hi ha res de dolent, en les imatges. No es tracta que aquestes siguin superficials, sinó que som nosaltres els que encara tenim una apreciació superficial de les imatges. Hem d’aprendre molt encara de les noves “imatges tècniques” (com les anomena Vilém Flusser), les imatges que produïm incansablement amb els nous aparells. Des del meu punt de vista, el que cal és aprendre aquest nou llenguatge, i per aconseguir-ho és molt important, d’una banda, conèixer la història de les imatges que s’han produït al llarg de la història i que són ara disponibles en el gran arxiu de la història de l’art i de l’arquitectura; d’altra banda cal ser conscients que les noves imatges que produïm o col·leccionem d’internet, especialment imatges d’arquitectura, són tant el resultat del programa informàtic com de les decisions subjectives. Cal sobretot no deixar que el programa dicti totes les decisions. En definitiva, hem de ser conscients que amb els ordinadors no fem el que volem sinó el que el programa ens deixa fer. Com més conscients siguem d’aquest fet, més conscients serem també de les decisions que efectivament podem prendre.

Temps de canvis: l’era analògica i l’era digital;
la pedagogia

Els canvis són enormes. Jo vaig estudiar arquitectura en l’era analògica, i només cap al final de la carrera alguns estudiants començaven a presentar els projectes amb el programa de dibuix informàtic Autocad… Ara ja gairebé tot està dominat pels programes informàtics. A la meva assignatura de teoria els faig entregar treballs creatius i manuals. Però hi ha canvis més profunds, donats pel fet que ja gairebé no visiten la biblioteca, la seva biblioteca és internet, i això obliga a un replantejament pedagògic: ja no es tracta de donar informació (que tenen a l’abast immediat), sinó d’oferir maneres de processar-la, maneres d’articular tota aquesta informació significativament. Jo vaig aprendre amb els llibres de la biblioteca i, per tant, amb l’autoritat dels autors de referència —l’autoritat de l’humanisme de les lletres. Ara aquesta autoritat es dissol en la immensitat de la informació i com a professor has d’orientar als estudiants perquè no naufraguin. Jo segueixo insistint en algunes fites de referència, en un cànon d’arquitectes i teòrics de l’arquitectura. Primer s’han de conèixer els mestres per després poder-los desconstruir tant com es vulgui, però primer cal “fer els deures”.