Workshops-cap-1 Aula a l'antiga Escola d'Arquitectura de Barcelona

Intro: les tres exploracions

Workshops: Flores i Prats Arquitectes

Tres exploracions paral·leles, la cultural, la dels mitjans de representació i els instruments de projectació, i l’espacial, s’inscriuen en les propostes pedagògiques dels tallers impartits per Ricardo Flores i Eva Prats. Amb un format de taller intensiu, els exercicis que regularment i des de mitjans de la dècada de 1990 imparteixen aquests arquitectes en diferents universitats internacionals, incideixen a sintetitzar objectius i continguts entorn de l’anàlisi d’arquitectures i pintures històriques, les possibilitats dels mitjans artesanals d’expressió gràfica, o les estratègies de conceptualització, disseny i crítica com a part dels processos de projectació. Tot això es desplega a través d’una metodologia que persegueix l’exercici de les habilitats pròpies de cada estudiant, buscant en primera instància el desenvolupament de la seva creativitat en un marc social de treball col·lectiu i participatiu. El taller, tal com ho entenen aquests arquitectes i professors, pot ser el lloc de l’experiència i l’aprenentatge de l’arquitectura: el lloc on encara pot esdevenir el descobriment i la revelació, el lloc en el qual albirar i replantejar fins i tot les relacions entre l’intel·lecte i el cos (1): de l’estudiant, de l’arquitecte, de l’artesà. Amb un format entès com a complement a la formació acadèmica general de l’estudiant dels centres politècnics, alguns d’aquests tallers presenten una proposta pedagògica que, sent sens dubte original, recull i revaloritza experiències educatives i artístiques anteriors, mantenint així correspondències i vincles amb altres propostes significatives de l’ensenyament modern i contemporani de l’arquitectura.

Curs llarg o taller intensiu

Des de fa alguns anys, la labor pedagògica de Flores i Prats es desenvolupa en dues línies de treball diferents i ben diferenciades. D’una banda, han estat professors de l’assignatura troncal de projectes en diferents escoles d’arquitectura de Barcelona: l’ETSAB (Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona- Universitat Politècnica de Catalunya) i l’ESARQ (Escola Tècnica Superior d’Arquitectura- Universitat Internacional de Catalunya), en les quals han estat impartint cursos anuals dins del programa d’estudis de la llicenciatura. D’altra banda, en la qual ens centrarem a continuació, desenvolupen esporàdicament la seva activitat com a professors en cursos i tallers intensius en diferents universitats i escoles de diversos països: workshops en la University of South Wales de Sidney, en la University of Newcastle-upon-Tyne, a Anglaterra, o en el IUAV de Venècia, entre moltes altres, o exercicis i pràctiques de Màsters i postgraus en la mateixa ETSAB. És en aquests tallers on els professors tenen l’oportunitat de proposar als seus alumnes pràctiques excepcionals, singulars, respecte la resta del currículum acadèmic de sengles centres educatius. Exercicis coherents amb la línia de treball i les estratègies i interessos de Flores i Prats en el seu propi despatx professional d’arquitectes.

Un contrapunt al currículum

En tallers d’estiu, workshops intensius, “charettes” d’inici de curs, amb una durada màxima d’una setmana, el tema, els objectius i la logística dels exercicis s’organitzen seguint uns preceptes que es difereixen intencionadament del currículum del sistema acadèmic politècnic actual, i que en diversos punts s’aproparien a un model d’ensenyament més propi de la tradició Beaux-Arts, perquè opten per una pràctica artesanal, per la centralitat del dibuix a mà (o sigui, a llapis), i per l’organització en tallers en els quals es barreja un alumnat heterogeni. Aquests tallers es basen també en la visita ocasional a l’aula de professors convidats, especialistes de diferents àmbits i disciplines, que complementen amb les seves correccions i conferències el discórrer del tema central de l’exercici pràctic. Com es veurà, si bé en els tallers coordinats fins al moment per Flores i Prats s’han proposat exercicis molt diversos, certs temes i objectius són recurrents en molts d’ells, i una de les constants és la invitació a dur a terme aquestes tres exploracions.

L’estudiant mediatitzat

La primera d’aquestes exploracions, a la que podem anomenar exploració cultural, busca apartar (momentàniament) a l’estudiant del seu imaginari actual (o encara més, hiperactual): estrictament nou i visual, per convidar-lo a una immersió en l’arquitectura, travessant la imatge, la pantalla, el llenç o la representació bidimensional. L’exploració que aquests exercicis i tallers plantegen vol servir de contrapunt a l’imaginari d’un estudiant d’arquitectura saturat irremeiablement per la informació dels magazines i, especialment, dels mitjans digitals. Aquests tallers semblen voler donar resposta a l’acumulació icònica, i a la superficialitat que aquesta acumulació presumiblement portaria associada. Són, doncs, una alternativa a la ingent quantitat d’informació visual a l’abast dels estudiants. Els tallers es desenvoluparan, llavors, com a resposta a la constatació de la impossibilitat d’un tractament o un coneixement en profunditat de tal quantitat d’informació visual. Així, des d’una posició que és alhora humil i crítica, l’exploració cultural sembla tractar de rebel·lar-se i posicionar-se davant l’imaginari mutant, ampli, fragmentari i inestable de l’estudiant d’arquitectura contemporani, abocat constantment a les finestres on-line i pendent de l’arquitectura expandida , aquesta invitació al consum incessant d’imatges, posts sobre arquitectes, notícies de projectes i concursos, articles, reportatges i debats successius que la blogosfera ofereix. Amb els seus consegüents perills, confusions, desajustaments i zones grises: pel que fa al nivell crític dels documents oferts, i pel que es refereix a la validesa, el criteri, la selecció, la importància o el caràcter (significatiu o banal, rigorós o anecdòtic) dels exemples que s’ofereixen en els mitjans. Els tallers que tractem aquí, exercicis per fi que esdevenen en un context mediàtic i cultural del que no poden escapar, tenen com a participants a uns estudiants que, com no podia ser d’una altra manera, estan tan mediatitzats com la pròpia arquitectura que els és contemporània. Com ha escrit Beatriz Colomina (2), “l’arquitectura de l’últim segle es va produir a l’espai de la fotografia, les publicacions, les exposicions, les fires mundials, les revistes, els periòdics, els museus, les galeries d’art, els concursos internacionals, els anuncis, pel·lícules, televisió, ordinadors i altres -és a dir, a l’espai dels mitjans”.

A l’interior de les obres

Així, l’exploració cultural en aquests exercicis, pràctiques i tallers busca provocar una crisi davant tal grau de mediatització, proposa un possible contrapunt a aquesta acumulació, aquesta relació amb els esdeveniments arquitectònics a la xarxa, més quantitativa que qualitativa. Però aquesta crisi que hauran de provocar els tallers en l’estudiant, en la seva manera d’enfrontar-se al fet arquitectònic (la seva anàlisi, la seva producció, els seus significat) ha de ser entesa com una oportunitat, com un parèntesi en la hiperactualitat, que permet amb l’exploració cultural apropar i endinsar a l’estudiant en algunes obres significatives de la història de l’art i l’arquitectura: interiors domèstics de la pintura holandesa del segle XVII, frescos sieneses de paisatges i ciutats del segle XIV, projectes i escrits de John Hejduk, ruïnes de Pompeia, o fins i tot edificis singulars de les localitats on els tallers tenen lloc. Aquest acostament de l’estudiant a les obres proposades (canòniques, importants, modèliques… encara que molt probablement encara desconegudes per a ell) es porta a l’extrem, doncs l’estudiant s’introduirà en elles de forma literal: recorrent les ruïnes de Pompeia per mesurar-les, passejant per les estades de les cases del taller “House In-Site” per dibuixar els seus interiors i jardins, etcètera. I en ocasions aquestes obres, aquests projectes, aquests edificis objecte d’atenció, l’estudiant dels tallers els redibuixará, els analitzarà, i fins els refarà amb les seves pròpies mans (és el cas, com es veurà, de la maqueta del taller “House for a poet”, sobre l’obra d’Hejduk). És doncs a partir del treball dut a terme des de l’interior de les mateixes obres, que l’estudiant comença a calibrar les seves pròpies habilitats: aguditzant en primer lloc l’observació i l’anàlisi , per després dur a terme una operació que explota, desfà i desmunta els codis, i obre les possibilitats, a través del desplaçament, la deconstrucció, la reconstrucció, la transformació i l’ampliació de les obres i els projectes tractats en el taller.

Immersió i comprensió

Aquesta immersió en les obres, perquè l’estudiant les habiti, les entengui, les recorri abans de manipular-les, pot suposar el primer episodi d’una comprensió més extensa o profunda, la que porta al context històric, social i artístic en el qual aquestes obres es van crear. L’exploració cultural a la qual ens referim inclou, com a part primera i fonamental dels exercicis, una selecció bibliogràfica i documental en diversos formats: literària i assatgística, que conviden per exemple a la lectura de Marcel Proust (Pel camí de Swann, de la Recerche, una reflexió sobre la immobilitat de les coses inclosa en el taller “House In-Site”), Joseph Brosky (els seus records i reflexions domèstiques d’En una habitación y media) o Jean-Guy Lecat (El cercle obert, llegit en els projectes de l’Escola de Dansa en el Poblenou, en el curs de Projectes Final de Carrera de la UIC). Es convida a l’estudiant a llegir, com a primera contextualització de les obres que es tractaran després, una selecció de materials específics sobre arquitectura i pintura, amb documents que poden abastar dels pintors sienesos del segle XIV, o els holandesos del XVII, als poemes d’Hejduk i les perquisicions de Robin Evans (en les seves Translations). Precisament, sembla especialment adequada en aquests tallers la inclusió d’un historiador com Evans, amb la seva singular actitud i curiositat, ja que es tracta d’un explorador cultural especialment sensible a la pèrdua i a la posada en valor de certes estructures espacials del passat, i per tant de formes de relació social que certes arquitectures havien definit. Evans, un historiador que recorre la història de l’arquitectura amb ulls crítics, en comprovar la riquesa del llegat perdut, del valor de l’herència vetada o esborrada, es lamenta de la “lobotomia general practicada a la societat en conjunt, arrasant enormes àrees de l’experiència social” (3). En aquesta mateixa línia, alguns dels tallers aquí tractats proposen també l’anàlisi (i així, la reivindicació i recuperació) de relacions i configuracions espacials avui oblidades o desateses pels arquitectes.

Tallers i laboratoris de referència

Una exploració cultural com la proposta en els tallers impartits per Flores i Prats té alguns vincles clars amb propostes pedagògiques modèliques anteriors, pràctiques acadèmiques que, com a antecedents i referents històrics, potser aclareixen tant l’abast com el recorregut i la vigència de la proposta pedagògica que aquí tractem.

Itten

Un exemple, tan llunyà com a clar, de l’exploració cultural com a pràctica pedagògica podria ser l’activitat desenvolupada per Johannes Itten en la Bauhaus (de 1919 a 1923), basada en l’anàlisi d’obres d’art, en assignatures com ara la d’Anàlisi dels mestres antics. El programa d’Itten, estava dirigit principalment a permetre a l’estudiant el descobriment de les pròpies capacitats, així com el desenvolupament de la pròpia creativitat, en una pràctica artística i artesana que valorava la dialèctica com a motor creatiu: l’equilibri entre reconeixement-experimentació, objectivitat-subjectivitat, racionalitat-expressivitat (4). Aquesta dialèctica va ser la base d’una idea de formació que enfrontaria Itten a les premisses tipificadoras i tècnic-productives d’altres professors de l’escola alemanya, inclòs Walter Gropius.

Hejduk

Com s’apuntara més endavant en parlar del taller “House for a poet”, coordinat per Flores i Prats, un altre referent valuós de confiança en l’exploració cultural com a primera baula formativa i creativa el trobem en alguns exercicis duts a terme a l’escola de la Cooper Union, especialment en l’època en què John Hejduk va ser el seu degà (1972-2000). En alguns cursos d’aquesta escola, els exercicis es centraven en les traduccions i les correspondències entre l’arquitectura i altres arts i àrees de coneixement; en transformacions operades a partir d’exemples arquitectònics i artístics històrics, amb materials de partida que incloïen obres de Gris, de Ledoux, de Bramante, en pràctiques que recorrien a la taxonomia o a l’anàlisi mitjançant seccions d’instruments musicals. Amb aquests materials i aquestes estratègies, l’alumne ampliava les possibilitats del disseny i l’estudi de l’arquitectura, del quefer arquitectònic. Podia reinventar programes funcionals i ampliar els mitjans gràfics i plàstics, amb el collage i les tècniques cubistes, per exemple, o mitjançant la revaloració de la relació dibuix-maqueta.

Miralles

També l’exploració cultural, tal com aquí s’entén, va ser important en els cursos de projectes que l’arquitecte Enric Miralles va impartir en la ETSAB en la dècada de 1990. En aquests cursos, com ha comentat l’arquitecte i professor Carles Muro, llavors col·laborador de Miralles, “un projecte, o un exercici, no podien iniciar-se mai amb la fulla de paper en blanc” (5). Així, l’estudiant partia sempre d’un material (o, millor, un conjunt de materials) que li servia com a base de treball. Per exemple: Venècia, el projecte de l’Hospital de Le Corbusier en aquesta ciutat, i el grup literari del OuLiPo van ser, en una ocasió, els materials i referents proposats per iniciar un curs de projectes. Una ciutat, una arquitectura, un moviment artístic… podien configurar un primer marc, amb l’objectiu de potenciar i fer més complexa tant la pràctica de cada estudiant com el debat entre estudiants a l’aula.

Mitjans de representació, mitjans d’anàlisi

La segona de les exploracions incloses en els workshops impartits per Flores i Prats és l’exploració dels mitjans: els mitjans de representació i d’expressió gràfica, els instruments de disseny dels quals disposa l’estudiant d’arquitectura, el futur arquitecte. L’aposta per mitjans de representació tradicionals, com el dibuix a llapis, la maqueta i el collage, i no digitals, informatitzats o virtuals, no és òbvia si es té en compte el context acadèmic i professional en el qual els tallers tenen lloc. El dibuix, en aquests tallers, no s’entén únicament com a mitjà de representació de les obres estudiades, o de descripció dels projectes d’arquitectura (en els exercicis acadèmics) en marxa, sinó també i sobretot com a mitjà d’observació i anàlisi. A això s’ha d’afegir, com a aportació essencial d’aquests tallers, el fet que en ells es dóna la mateixa importància a les diferents fases del dibuix. O sigui, es posen en un mateix nivell l’esbós, el croquis, les anotacions i anotacions en les etapes successives, valorades tant com els dibuixos en sistema dièdric, les perspectives, les seccions longitudinals finals de representació de l’exercici finalitzat. Així mateix, aquí es valora el desplegament i la presentació singular, no convencional, dels diferents dibuixos (de l’estudiant o del grup), que poden presentar junts en un mateix document tant plantes de situació com a detalls, tant sèries de perspectives com a recorreguts pels espais projectats, afegint als documents fins i tot reflexions, comentaris, observacions, textos anotats com a anotacions sobre els espais d’aquests documents. Tot té cabuda en els plànols: les diferents escales, els moviments del dibuixant, els diferents temps del lloc o de l’espai: com a fragments del passat “original”, el present objectiu i l’espai projectat. Com a conseqüència, es generen un tipus de documents exhaustius i polifacètics, en la línia d’aquells que realitzava Mario Ridolfi (i que són molt apreciats per Flores i Prats). Els tallers generen documents que recorren el procés i les fases de l’exercici, les seves escales, contextos, objectius i observacions associades, tal com de fet ocorre en alguns dels plànols realitzats pels propis professors en els seus treballs professionals d’arquitectura. Per exemple: els “plànols-carta” amb detalls constructius, notes textuals dels arquitectes per als constructors, dibuixos de molts tipus (perspectives, esboços, axonometries, esquemes…) o els plànols de situació de projectes com la Casa Providència, a Badalona, que reuneixen escales diverses, i resumeixen “històries” del projecte: recorreguts, idees inicials, relacions amb els habitants.

Estereotomia, dibuix de figures

Com a instrument de coneixement i reconeixement d’espais, formes i materials, el dibuix centra els tallers de “Study Room” o “Through the canvas”, per exemple. En ells es dóna una atenció gairebé quirúrgica al detall, al tractament i la col·locació dels materials o a l’especejament de l’arquitectura, i aquest interès vincula els tallers citats amb els exercicis d’estereotomia, l’exploració gràfica del tall i la col·locació de la pedra i la fusta que, fins als anys cinquanta del segle XX, seguien els alumnes de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. El dibuix, com a instrument d’anàlisi mitjançant l’observació continuada, ordenada i atempta de l’objecte arquitectònic, és la base d’un taller com “House In-Site”, amb el qual d’alguna manera Flores i Prats reprenen i transformen (ara convertint-ho en un acte “crític”, i no únicament descriptiu) altres exemples d’exercicis acadèmics d’etapes anteriors d’aquesta mateixa escola: el “Dibuix de figures” i la “Còpia d’edificis”, que van servir durant dècades per ensenyar la disciplina, ja des dels temps d’ Elies Rogent com a director (últim terç del segle XIX) (6).

Els ulls i les mans

El dibuix a llapis com a instrument de “descobriment” i, també, el dibuix com a mitjà per aconseguir “l’agudización dels sentits”, tal com predicava Adolf Loos (7). La manualitat, l’artesania, el dibuix amb llapis i paper, com a via per fer minvar la distància entre l’autor i l’obra, aquesta distància a la qual forçosament obliguen els mitjans informàtics. El contacte amb el paper, el llapis, les esquadres i els altres instruments de dibuix, la manualitat mitjançant els materials i instruments de modelització i representació artesanal, doten d’una dimensió tàctil i espacial a l’activitat del procés d’elaboració i poden servir per a un control més immediat del desenvolupament i les escales del projecte. En el transcurs de les llargues jornades de treball col·lectiu en els tallers, aquest quefer artesà permet un major contacte, una major intimitat amb l’obra creada, lligada de forma peculiar amb el propi cos d’un estudiant que ara pot atendre d’una altra manera qüestions com l’observació, la discriminació concreta, la valoració i el procés, i potser no atorgar un protagonisme absolut al resultat, a la quantitat d’informació, i a la tipificació i homologació dels documents, factors aquests més fàcilment aconseguits mitjançant la tecnologia dels mitjans informàtics. Aleshores, l’estudiant-artesà evitaria, amb aquesta exploració que és una recuperació crítica dels mitjans artesanals, ser aclaparat pel reduccionisme perceptiu i productiu inherent als mitjans informàtics de representació: salvant així o, millor, controlant, matisant i donant-li la volta a la simplificació que l’arquitecte Juhani Pallasmaa ha definit (8) com el “viatge a la retina”.


Notes i referències:

  1. Les relacions entre intel·lecte i cos en l’àmbit del treball artesanal estan tractades en aquest sentit en: El artesano romántico. John Ruskin contra el Mundo Moderno. Capítol de: Richard Sennett. El artesano Barcelona: Anagrama, 2009.
  2. Beatriz Colomina. Sobre la utilitad i los perjuicios de la Historia para el arquitecto mediàtico. Arquitectos, Madrid, número 180, 2007, pàgina 69
  3. Figuras, puertas i pasillos, capítol de: Robin Evans. Traducciones. València: Demarcación de Girona del COAC- Editorial Pre-Textos, 2005. Pàgina 107.
  4. Rainer Wick aborda el paper dels professors de les diferents èpoques de la Bauhaus a Pedagogía de la Bauhaus. Madrid: Alianza Editorial, 1986
  5. Aquesta aportació sobre la pedagogia de l’arquitectura va ser suggerida per l’arquitecte Carles Muro, professor de la ETSAB i de la A.A de Londres, al llarg d’una entrevista mantinguda amb Ivan Alcázar Serrat
  6. Sobre el llenguatge gràfic en l’ensenyament de l’arquitectura de la primera època de la Escola d’Arquitectura de Barcelona. Ignasi de Solà-Morales: Hem de ser eclèctics. Pàgines 36-37. Capítol del llibre: Antoni Ramon i Carme Rodríguez (eds.). Escola d’Arquitectura de Barcelona. Documents i arxiu. Barcelona: Edicions UPC, 1996
  7. Normas para una dirección de Bellas Artes. En: Adolf Loos. Ornamento i delito. Barcelona: Gustavo Gili, 1980. Pàgina 60
  8. Juhani Pallasmaa ha tractat el tema de la limitació sensorial, perceptiva i productiva de l’arquitectura, causada per la imposició del registre visual i la hipertròfia que comporta l’ús dels mitjans tecnològics-virtuals: Los ojos de la piel. Barcelona: Gustavo Gili, 2006