La_grande_bellezza_4_2 retall

Fredy Massad

Avui, el problema és descobrir la informació sota la massa aclaparant de la sobreinformació

La viga en el ojo | btbW/Architecture


Docent de Teoria i crítica de l’arquitectura a l’ESARQ-UIC (Barcelona) i a Buenos Aires, comissari, arquitecte i crític d’arquitectura de llarg recorregut, Fredy Massad és l’autor del blog “La viga en el ojo”, del diari ABC. El lloc és ben conegut, entre altres mèrits, per la contundència de les opinions i l’acidesa que sovint tenen els temes triats i els enfocaments amb què es tracten, que inclouen també entrevistes en profunditat i per entregues, o comentaris sobre exposicions, bienals i fòrums. Massad defineix el blog com un “espai d’opinió sobre el moment actual de l’arquitectura” que vol fugir de “tots els mites i les mitificacions”. Aquesta és la faceta més mediàtica del crític, respectat pel seu atreviment i celebrat per la seva eloqüència i el seu enginy (afirma que, de les publicacions digitals, aprecia sobretot el treball de Klaus Toons i les provocacions de Masters of Concrete). El seu treball també es difon des del 1996 a btbW/Architecture (amb Alicia Guerrero Yeste), i abans ho ha fet a les revistes EXIT Express i summa+, entre altres mitjans. “Crec que el món digital ofereix l’oportunitat de trencar amb aquesta tendència, aquest autoritarisme que podien imposar determinades publicacions”, afirma Massad, la valua del qual també rau en el fet de representar un posicionament clar i vigorós contra la xerrameca, la banalitat, i finalment contra un fenomen que és conseqüència d’aquestes: el que s’ha anomenat “la desaparició del crític”, una extinció de la mirada rigorosa que sembla promoure’s (i fins i tot celebrar-se?) desde diferents instàncies (de Mimi Zeiger a la revista Volume, amb la seva tesi de “la crítica col·lectiva”, a David Basulto a Plataforma Arquitectura, en el seu text “La fi de la crítica”).


El crític no pot ser l’implacable jutge de fets consumats, sinó que ha d’intervenir en el procés dialogant

Els llocs

La viga en el ojo i btbwarchitecture.com operen en paral·lel. Primer vaig crear, al costat d’Alicia Guerrero Yeste, btbwarchitecture.com com a via per publicar digitalment articles que ja havien aparegut prèviament en premsa “de paper”, tant en La Vanguardia com en l’ABC o altres mitjans, així com per a recuperar entrevistes que havíem fet i vells textos (que només estaven disponibles en paper). La intenció era atorgar-los major difusió i facilitat d’accés. Des que comencem a treballar i publicar, fa divuit anys, hem mantingut la dualitat entre digital i analògic i mai hem efectuat cap tipus de distinció entre textos que anessin a aparèixer impresos en paper o destinats a un mitjà digital. Tal vegada, l’únic matís que hem tingut en compte és la immediatesa de la informació que permetia l’un o l’altre. La viga en el ojo es defineix com un projecte més clar de posicionament ideològic, i activista si es vol. Aquí, sense respondre necessàriament a la urgència o la velocitat de la informació, es tracta d’analitzar el moment concret de l’arquitectura, dels fets que estan succeint, advertir sobre tendències i derives… Més que un blog d’informació és un blog estrictament d’opinió. El seu nom vol ser una expressió de la línia combativa d’opinió crítica que planteja, i des d’aquesta identitat tracta també de ser una proposta de com formular o plantejar actituds de reflexió per a l’opinió i la crítica d’aquest moment. Més que donar solucions o afirmar respostes, en ell, m’interessa més plantejar preguntes que es reconeguin com a necessàries. Apuntar el que crec que està funcionant malament, al que cal parar esment per corregir, el que està reflectint patologies encobertes de la cultura i la societat d’aquest moment M’interessa també fer de La viga en el ojo un lloc on es puguin presentar opinions d’altres veus que, encara que puguin ser discrepants, actuin d’acord amb una visió crítica, poc complaent, d’aquest moment de l’arquitectura. Aquest és la finalitat de les entrevistes que el blog presenta amb certa regularitat.

Funció, eines i objectius del crític d’arquitectura

Crec que avui la crítica – o els crítics, o els que s’autodenominen crítics− es debaten entre una posició nostàlgica i una posició farsant. M’explico: hi ha una categoria de crític que viu enyorant un paisatge intel·lectual que dubto que realment hagi existit. Viuen en una nostàlgia de temps millors que, si els mirem en retrospectiva, no crec que ho hagin estat per a tots o que hagin deixat un llegat inqüestionable o útil per al dia d’avui i en les circumstàncies difícils en què l’arquitectura es troba. Segurament aquesta enyorança tingui més a veure amb l’absolutisme que van exercir i que els protegia, que amb el valor intel·lectual del que es produïa. La seva visió és la d’una crítica entesa com soliloqui, com a conversa complaent entre parells, pura endogàmia. Un col.leguisme que encara patim. Vaig veure això molt reflectit en unes paraules d’Iñaki Ábalos en una entrevista que li van realitzar:

«Per a començar, hi ha una diferència molt gran entre un ser arquitecte practicant i ser un pur teòric o un crític. Per exemple, quan escrivia a El País, em demanaven articles crítics i els deia “jo no estic aquí per ficar-me amb Zaha Hadid o amb qui sigui”, no puc i no haig de fer-ho, perquè és ridícul. L’única cosa que pensarà tothom és “vaja enveja que té aquest ximple”. Jo estava per ajudar a veure coses, que potser no es veien, de gent que m’interessava, i el meu compromís era amb ells. Clar, el meu compromís i el de qualsevol que tingui sentit comú i que estigui exercint professionalment, perquè no es pot criticar els teus companys que despré t’ho retornaran.»

Després d’aquestes paraules cal preguntar-se: no haurem sobrevalorat l’autoritat o prestigi intel·lectual d’alguns? Al meu entendre aquestes paraules d’Ábalos reflecteixen una actitud pueril, tergiversadora, covarda. Van saber molts de què es parlava quan es parlava de crítica?

I sense cap tall, i encara que no sembli possible, saltem al model del “m’agrada/ no m’agrada”, el simplisme (que no simplificació) en els 140 caràcters, les ximpleries de rànquings i llistes…Coses que en el fons no són més que una continuació d’aquest llegat d’interessos, discurs pla, falta de compromís. La situació, encara que a la nostra memòria selectiva li costi creure-ho, no ha canviat massa. És veritat que la generació que ens va precedir gaudia d’una certa formació i erudició, que s’ha polvoritzat en el temps actual, dominat per la banalitat, la ignorància, el reduccionisme i el maniqueisme. Per aquest motiu no adverteixo tantes diferències de fons, essencials. L’arquitectura ha emmalaltit de xerrameca. Per tot això crec que avui la crítica ha d’assumir l’obligació de ser contundent, responsable, apuntar al moll del conflicte, deixar els preciosismes intelectualoides per a uns altres temps i posar avui el pensament de l’arquitectura potes enlaire i revisar tot de dalt a baix. Cal trencar amb la inèrcia perversa i interessada que proclama que la crítica ha mort o és innecessària, però tenint molta cura de no fer tabula rasa. Fer tabula rasa suposaria desprendre’ns de certes qüestions importants del passat i capaces de demostrar la seva vigència. Es tracta de no venerar nostàlgicament el passat ni creure que totes les solucions es troben en el present. No tot el passat és “casta”, ni tot el present és prometedor i pur. Polaritzar així el punt de vista ens portaria a un fracàs terrible.

Mitjans i producció: influències, conseqüències, noves possibilitats

És cert que s’ha generat una sobreproducció d’imatgeria arquitectònica totalment fictícia i fútil (no hi ha més que veure la major part de projectes presentats al concurs del Guggenheim Hèlsinki, que crec que és el reflex clar d’aquesta deriva), afavorida per la voracitat i necessitat ingent de continguts de molts d’aquests mitjans digitals (encara que això era una cosa que també succeïa amb els analògics), però crec que la relació entre mitjans i producció d’arquitectura pot definir-se en altres termes, més productius i interessants. D’altra banda, no estic convençut que els mitjans hagin de ser els que condicionin el missatge, sinó que el missatge de l’arquitectura ha d’anar dirigit a una societat que ja ha canviat, i amb la qual cal comunicar-se d’una altra manera. Això no implica que això hagi d’influir o modificar directament la manera de concebre l’arquitectura en l’estudi de l’arquitecte. Sí penso que la crítica ha d’entendre’s com a part del projecte. Avui tenim, si ens interessa, la possibilitat que ens brinda la immediatesa, l’ampliació del camp de coneixement que ens aporta el treballar en xarxa –beneficiosa per a l’intercanvi d’idees−. Per això, el crític no pot ser l’implacable jutge de fets consumats, sinó que ha d’intervenir en el procés dialogant. Els mitjans han canviat i ens ofereixen la possibilitat de canviar les dinàmiques en les que actuem, la qual cosa considero que pot ajudar a construir un nou model de fer crític i que pugui oferir i exercir una participació activa en el projecte de l’arquitectura.

Els estudiants, els “nous” mitjans d’informació-difusió i les noves tecnologies

En aquest sentit crec que les qüestions no han variat massa, únicament amb la substancial diferència que abans el problemàtic era accedir a la informació que ens ajudés a construir coneixement i avui el problema és descobrir aquesta informació sota la massa aclaparant de la sobreinformació. Potser és una obvietat, però em sembla que avui el problema dels estudiants és la seva falta de criteri per poder destriar el que cal seleccionar. Una conseqüència d’això és la gran desmotivació que produeix el tenir-ho tot enfront d’un i l’angoixa que produeix no saber molt bé què fer amb això. Crec que el repte del professor avui és motivar els alumnes per atrevir-se a pensar i usar en el seu benefici aquesta sobrequantitat d’informació, aprendre a manejar els recursos… però des de la base d’un criteri propi. Que aprenguin a desenvolupar aquest criteri és la tasca principal, almenys és la que jo considero prioritària per als meus alumnes. Tracto d’ensenyar-los a valorar reflexivament tota la informació que arribi a les seves mans, al fet que sempre llegeixin entre línies, a no ser crèduls, a no témer la incorrecció…esperant que això els serveixi per aplicar-ho a qualsevol tasca de l’arquitectura a la que es dediquin (sigui pràctica o teòrica).