Workshops-cap-9 Joan Sanz. TFG: Escola de Dansa Carmen Amaya. Poblenou, Barcelona

Final de Carrera

Workshops: Flores i Prats Arquitectes

Alguns projectes de final de carrera (PFC) o Treball de Final de Grau (TFG), desenvolupats per alumnes de Flores i Prats a l’ESARQ-UIC, serviran per comprovar un altre format de pràctica pedagògica. Així, es veuran les similituds i diferències entre els tallers intensius i els cursos anuals, respecte a etapes i calendari, mitjans utilitzats i objectius acadèmics d’uns i d’uns altres. Els cursos de TFG coordinats per Flores i Prats a la ESARQ-UIC estan organitzats en tres trimestres, en el primer dels quals l’estudiant porta a terme una recerca sobre el tema i l’àrea urbana que corresponguin al programa i a l’emplaçament del projecte. A partir del segon trimestre s’afegeixen graus de dificultat i de concreció, en detallar formalment i incorporar als dissenys la definició de les estructures del projecte, les seves instal·lacions, els detalls constructius, etcètera. Les tres exploracions que comentàvem anteriorment, en referir-nos als tallers i als cursos intensius, segueixen funcionant com a motor d’aquests exercicis de grau, com es pot comprovar en els següents exercicis que ens serveixen d’exemple.

Segons comenten els autors dels TFG que es tracten a continuació, alumnes de la ESARQ-UIC, en aquests cursos el paper de l’equip de professors de Flores i Prats va ser el de proposar tema i continguts, fixar molt clarament un marc de treball (lectures, referències arquitectòniques, formes d’abordar el lloc), obrir les possibilitats projectuals, i a partir d’aquí acompanyar els estudiants al llarg del procés de definició i concreció del projecte, proposant documents a realitzar, encara que permetent marges de llibertat molt amplis en el disseny. Segons els estudiants, els professors feien un seguiment del projecte “sense arribar a ser intrusius” (1). Encara així, la petjada dels professors es deixa entreveure en alguns aspectes d’aquests exercicis, com no podia ser d’una altra manera. No tant a nivell de les solucions concretes, però sí en altres aspectes: en la creació d’una malla de materials de base i coneixements inicials, en l’actitud respecte l’emplaçament i l’entorn del projecte, o en la cerca de formats inèdits de documents i dibuixos segons els objectius perseguits. I, especialment, els ensenyaments de Flores i Prats es detecten més explícitament en alguns temes i recursos projectuals presents en aquests TFG, que trobem també en projectes dels arquitectes: l’interès pel tractament i aprofitament espacial, funcional i formal de les cobertes dels edificis, les transformacions de velles estructures, o el considerar els moviments i desplaçaments dels hipotètics usuaris com a vertebradors del projecte…

El TFG de Joan Sanz (lliurat al juny del 2012) té com a programa l’Escola de Dansa Carmen Amaya, i es situa al costat del cementiri del Poblenou. Els documents de l’estudiant per emmarcar el tema i la pràctica inclouen els assajos Massa i poder d’Elias Canetti, El cercle obert de Jean-Guy Lecat i especialment la pel·lícula El cel sobre Berlín de Wim Wenders, que en el projecte inspiraria els recorreguts de les passarel·les elevades a la cota +6 metres, sobrevolant els murs, els mausoleus i les estàtues dels àngels del cementiri, i entrellaçant les cobertes dels diferents edificis de l’escola, que es distribueixen en illes veïnes. Sembla oportú assenyalar aquí que l’estructura d’aquests recorreguts té solucions que recorden alguns aspectes del propi Projecte Final de Carrera d’Eva Prats ETSAB (realitzat a l’ETSAB l’any 1992), on es proposava l’ocupació d’una coberta d’una illa de l’Eixample mitjançant passarel·les. En el cas del TFG de Sanz, es tracta d’un projecte dispers i fragmentat a nivell espacial i funcional, amb diferents graus de densitat arquitectònica (algunes zones estan molt construïdes i ocupades, unes altres molt poc). Part de les seves cambres i espais funcionals es situen en volums guanyats en cobertes “crescudes” i en les golfes d’antics edificis industrials. Aquesta complexitat es representa i s’explica amb un desplegament de materials, dibuixos i plànols singulars, que inclouen maquetes de filferro, un “Esquema d’intensitats de l’espai públic”, i una sèrie d’estudis, espacials i poètics, sobre el moviment de l’aigua, les cotes d’inundació i els aiguamolls de la zona.

Per la seva banda, el TFG de l’estudiant Albert Guerra (del curs 2010-11) té com a tema un Centre de Botànica i Jardineria al barri de la Satàlia, a la falda de la muntanya de Montjuïc de Barcelona. Preocupat per les vistes des del lloc, interessat per l’irregular i complex teixit existent, i per l’adequació a la difícil topografia, Guerra pren com a premissa del seu projecte una idea d’Alison i Peter Smithson: “El primer deure de l’edifici és vers el teixit del que forma part”, i la seva forma ha de resultar “de l’atenció prestada a persones i llocs” (2). La fase de recerca passa, en aquest cas, per llegir les diferents trames de la ciutat, i mostrar-les en un document original, mescla de dades objectives i anotacions subjectives, un plànol urbanístic selectiu i crític que l’estudiant defineix com un “plànol de sensacions”. L’autor, després de contactar amb l’Associació de veïns del barri, coneix de primera mà la problemàtica realitat d’algun d’aquests veïns. Això li permet allunyar-se de consideracions abstractes, mitjançant els detalls i la percepció que del barri tenen els seus habitants. Tal com succeïa amb el treball de final de grau de Sanz, també el projecte de Guerra defuig el volum unitari i es compon (o més exactament: es descompon) amb una sèrie de peces filades mitjançant un recorregut, que en aquest cas és un carrer existent que ara es transforma i s’adapta. Els múltiples punts de contacte amb l’entorn serveixen a un projecte que es difumina en el teixit fins a formar part d’aquest, un projecte que es formalitza mitjançant la varietat de solucions: façanes, volumetries i transicions. Per això, l’estudiant elabora un estudi de les “parts sòlides” i les “parts fràgils” d’un barri que està fet combinant els gruixuts murs de maçoneria amb les estructures més efímeres, en part també reelaborades o autoconstruides pels seus habitants al llarg dels anys. En diferents dibuixos del projecte de l’estudiant, es tracten també els recorreguts de l’aigua (de la pluja) i els desplaçaments possibles de la gent pel carrer que ha de vertebrar els volums del projecte: el moviment es pren doncs com a organitzador del disseny, i els espais es descobreixen a través de l’organització dels recorreguts per successius episodis espacials. Val a dir que això mateix succeeix en alguns projectes d’espais públics realitzats per Flores i Prats (els jardins de Can Fabra a Sant Andreu, per exemple, o la Plaça Nicaragua a Montcada i Reixac), i també en el seu projecte del Palau Balaguer de Palma. Finalment, amb llargues i detallades seccions longitudinals, en aquest cas l’alumne elabora una presentació del TFG que permet una lectura unitària del mateix.

Memòries portàtils: Un projecte en un altre

Cal dir que l’exploració espacial i dels mitjans expressius, que en el curs es proposen, va tenir en aquesta ocasió un epíleg especial. Perquè aquests estudiants, amb alguns altres de la mateixa escola, van ser convidats pels professors a participar en l’exposició “Memòries portàtils. Equipatge de viatge d’un jove arquitecte” (Sala Vinçon de Barcelona, gener de 2013), en la qual els recentment graduats havien de dissenyar sengles maletes-contenidor de fusta, com a dispositius per transportar i exhibir els seus projectes: plànols, maquetes, croquis, fotografies, textos, llibres… formaven part de l’equipatge dels nous arquitectes. El format dels documents, la seva grandària i les seves proporcions, la seva capacitat comunicativa i les seves possibilitats d’exhibició, eren doncs reconsiderats i posats a prova mitjançant un nou dispositiu que havia d’emmagatzemar-los, transportar-los i mostrar-los en un altre context, ja no acadèmic: el taller es mudava a la galeria d’art convertida en “showroom”. Així, un projecte (el TFG) s’insereix i es converteix en un altre (la maleta), en un darrer joc d’escales, que de l’urbà ha passat al detall del bricolatge.


Notes i referències:

  1. Les informacions sobre els TFG de Joan Sanz i Albert Guerra, alumnes de Ricardo Flores i Eva Prats i formats en la ESARQ-UIC, s’extreuen d’una entrevista amb ells mantinguda per l’autor del text i la recerca.
  2. Peter Smitshon es refereix així a l’objectiu de la seva obra en el període 1953-77. A: Marco Vidotto. Alison + Peter Smithson. Obras i proyectos. Gustavo Gili: Barcelona, 1997. Pàgina 8.