CAP-estructura-i-materials Foto: Àlex Garcia

Estructura i materials

E111: Flores i Prats Arquitectes

En el projecte d’illa de Flores i Prats arquitectes, la construcció amb formigó de l’edifici es basa en façanes portants que estructuralment es comporten com caixes rígides. L’encofrat trepant usat en la construcció va permetre una construcció ràpida, sense necessitat d’apuntalaments ni de folrats posteriors, i el sistema va requerir l’ús d’aparells accessoris com el Stabox, així com de motllos i caixes de poliestirè expandit per anar conformant les motllures de les façanes, que tenien com a referència el bugnato dels palaus florentins. Segons Manuel Arguijo, autor del projecte d’estructures de l’edifici, els temes més destacats de l’obra són: “l’aposta pel formigó vist, amb els avantatges estàtics que això suposa, d’inèrcia de la caixa completa de l’estructura, i el fet de mostrar la forma de construir, la voluntat de mostrar com s’ha construït l’edifici”. Arguijo també destaca la capacitat “per treure-li el partit a la textura o a la motllura, en aquest cas al relleu, d’una manera fàcilment industrialitzable i construïble”.




 

Iconicitat

S’ha dit del formigó armat que és un “material sense imatge”, que en la seva primera època d’ús emmalaltia d’un “dèficit d’iconicitat” (1) a causa del fet que aquest, a diferència dels altres materials de construcció, té en el motlle el principal element definidor de la seva estètica, la seva forma, el seu acabat. A l’edifici E111 de Terrassa, les motllures horitzontals arrodonides volen traduir eloqüentment la doble característica del formigó, la de material alhora estructural i fluid (amb la seva rigidesa, i també amb la seva flexibilitat), en unes franges volumètriques basades en el bugnato propi d’alguns palaus florentins que els arquitectes van visitar i mesurar (especialment el Strozzi, i també el Pitti i el Rucellai). Els arquitectes han destacat (2) les dimensions de les motllures en relació amb les del cos humà (45 centímetres d’alt cada motllura, 1,80 metres d’altura les quatre motllures), així com la doble resposta d’aquest motllurat a l’escala més gran (la del paisatge) o a la proximitat (del cos humà vora l’edifici). La revisió del bugnato, que ara es fa en clau contemporània i amb material diferent del dels seus referents palatins (la pedra, aleshores), segueix d’alguna manera l’exemple més antic d’aquells temples grecs clàssics, que revisaven i reproduïen en pedra alguns elements compositius arquitectònics que anteriorment s’havien construït en fusta. A l’edifici d’habitatges de Terrassa la referència a l’encoixinat dels palaus renaixentistes es pren lliurement, ja que les superfícies motllurades de les façanes es componen en franges, i es defuig la jerarquització amb què en alguns dels exemples florentins es componia cada façana tot diferenciant-ne el tractament segons les plantes: rústic en la baixa, més llis en la superior, etcètera.

 

El sistema de la façana (3)

Manuel Arguijo, calculista del projecte E111, destaca un primer avantatge de la façana portant de formigó: el comportament estàtic més favorable, respecte al sistema habitual de pilars i forjats, donat que amb la façana portant es genera una “caixa rígida”. El calculista afegeix: “amb els arquitectes vàrem decidir apostar directament per les façanes portants, i per mostrar el procés constructiu, mostrant tots els sistemes, especejaments, passos, aparells i buits que van associats al sistema constructiu escollit” (4). Sobre l’encofrat trepant usat, Arguijo afirma que “amb la consola ascendint sense necessitat d’apuntalat, obliga a una posició concreta dels forats, que ha de conèixer-se i planificar-se a priori”. Així doncs, segons el calculista, el sistema escollit per a aquest projecte requeria una planificació extra, i al contrari que amb altres sistemes més habituals, aquí “no es tracta de construir i després folrar, per més tard tornar a folrar el folro, i així anar tapant progressivament, sinó més aviat al contrari: es tracta de despullar l’edifici, de mostrar com s’ha construït, i d’evidenciar aquest procés de construcció fins a l’extrem de mostrar fins i tot les posicions en les quals es va aguantar l’encofrat”.

 

Industrialitzat/artesanal

El treball de l’encofrat amb les motllures requereix el que el calculista ha explicat com “una manera de treballar que reuneix el millor dels processos d’industrialització, i alhora té una manera de fer en obra molt artesanal” (5). Calia trobar l’equilibri entre les mesures del mòdul de les motllures i la secció d’aquestes en la seva part del recrescut, que no podia ser excessiva. Si l’edifici ja s’havia dividit en cinc zones segons la divisió per les juntes de dilatació, va caler un especejament per zones dels plànols estructurals, a causa de la complexitat de les façanes. L’encofrat es va dur a terme amb motllos de poliestirè expandit amb un revestiment interior d’alumini, i per evitar problemes donada la quantitat d’armat, de motllos i de seccions diferents, al formigó se li van afegir fluïdificants i es va dur a terme un control de la grandària de l’àrid (de dotze mil·límetres) per donar-li una fluïdesa i una docilitat més alta, facilitar-ne l’enduriment i evitar que es formessin cavitats. A més dels motllos especials, va ser necessari l’ús d’accessoris com ara el Stabox, de l’empresa Plakabeton, una armadura que es desplega després de la seva posada en obra, i també es van realitzar proves a l’obra, amb una maqueta a escala real d’una part de la façana.


Dossier obra



Notes i referències

  1. Simonnet, Cyrille. “Hormigón. Historia de un material”. San Sebastián: Nerea, 2009. Pàgina 119.
  2. Flores i Prats Arquitectes. “Pensado a mano”. México, DF: Arquine, 2014. Pàgina 361.
  3. Aquest text, redactat per Ivan Alcázar, ha servit de base per al text “La estática del 111″, publicat a: Flores i Prats Arquitectes. “Pensado a mano”. México, DF: Arquine, 2014. Pàgina 375
  4. Entrevista realitzada per Ivan Alcázar Serrat a Manuel Arguijo.
  5. Id.