Places-Epileg-CAP PFC Eva Prats. Rénder de les pèrgoles. Arxiu Flores i Prats

PFC Eva Prats

Places: Flores i Prats Arquitectes

Epíleg: El Projecte Final de Carrera d’Eva Prats. Jardins en el terrat de l’escola de jardineria Rubió i Tudurí

Un projecte final de carrera pot ser, per a l’estudiant i futur arquitecte, una oportunitat no només de culminar la seva formació acadèmica i donar un ús selectiu als coneixements acumulats durant els anys d’estudi, sinó també una ocasió per operar, per primera vegada, amb una estratègia més personal, postulada des de referents i criteris propis, i per tant importants per canalitzar l’experiència professional futura. El Projecte Final representa, per tant, una nova conjuntura en la qual manifestar afinitats amb altres arquitectes, amb altres discursos arquitectònics, i així mateix un primer posicionament per part de l’estudiant respecte els temes i problemes del context urbà, cultural i arquitectònic. És també, com tota obra, l’expressió de la vida i del tarannà del seu autor. I en aquest sentit tres eren, en l’època de la preparació i presentació del Projecte Final de Carrera, els interessos que ocupaven el temps i l’estudi d’Eva Prats. En les seves pròpies paraules: “la ciutat on havia estudiat, l’interès pels jardins i per la figura del primer jardiner arquitecte de la ciutat, Nicolau Rubió i Tudurí, i les festes amb amics a les terrasses”.

En el cas del PFC d’Eva Prats, el projecte es presenta el 1992, a la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, i davant un tribunal format pels professors Luis Moya (estructures), Joaquim Sabaté (urbanisme) i Arcadi Pla (professor convidat). N’és el tutor Enric Miralles. El projecte, que coronaria l’escola de jardineria Rubió i Tudurí, en una illa de l’Eixample barceloní situada entre els carrers Ausiàs March, Girona, Bailèn i Casp, proposa una sèrie d’espais a l’aire lliure per acollir les páctiques de jardineria, als quals s’accediria mitjançant un ascensor situat en un dels patis interiors de l’illa de cases.

En el projecte, les àrees de treball de l’escola en els terrats de l’illa estan diferenciades i separades en espais dedicats al cultiu de les varietats de gespa, l’hivernacle, l’art topiari, la cura de plantes i plantes aquàtiques, i el dipòsit de magatzematge d’aigua. En el disseny dels jardins, que es recolzen sobre l’estructura dels edificis existents, es presta una especial atenció a la minimització de costos i de càrregues. A aquest efecte, es realitza un inventari de les peces de l’estructura de suport, i s’estudien els formats dels diferents recipients (testos per a plantes, per a arbres, etcètera). Es minimitza així mateix la quantitat de terra a utilitzar, amb la previsió d’alleugerir el pes mitjançant l’ús de terra artificial (poliestirè, torba i terra volcànica).

L’estructura de les noves àrees aterrassades es basa en una sèrie de jàsseres metàl·liques que es recolzen puntualment en els pilars i murs de càrrega dels edificis d’habitatges de l’illa. Una estructura secundària, de bigues metàl·liques menors, suporta el paviment de planxes de fusta premsada, del mateix tipus que l’usat en aquell moment (de la redacció del PFC) en els interiors dels autobusos de la ciutat de Barcelona. Sobre el paviment es situen els arbres de “l’orangerie”, en els buits de les plataformes es col·loquen els testos amb flors, i a un nivell inferior es disposa la gespa i les altres plantes. La resolució estructural del projecte està inspirada en bona mesura per l’admiració de l’estudiant per l’obra d’enginyeria de Gustave Eiffel, i més concretament per obres com el pont sobre el riu Onyar a Girona (1877) o la passarel·la del parc Buttes-Chaumont a París (1867). Al PFC, s’adopten solucions estructurals i constructives que remeten a les tesis exposades per Konrad Waschmann en “The turning point of building, structure and design” (1961), on l’autor exposa que, en un context d’arquitectura industrialitzada, la construcció equivaldria al muntatge.

Els paviments de les noves terrasses de l’escola-jardí al terrat es situen a diferents altures respecte les cotes de les terrasses preexistents dels edificis (d’1’7 a 3’9 metres de diferència, segons la zona). Eva Prats escriu sobre el projecte, a propòsit d’aquesta diferència d’altures respecte un i altre nivell: “quan les persones que viuen a l’illa pugen al jardí, surten de la seva escala i es troben sota aquesta superfície, que retalla a contrallum els diversos contenidors. Per un moment tenen la visió de trobar-se sota terra, en un terreny lleuger i enginyeril”. Entre les plataformes de les terrasses a diferent altura, el desnivell es salva amb rampes, passarel·les i altres elements que semblen revisitar l’imaginari dels parcs i jardins del París del segle XIX (com per exemple els calaixos amb còdols formant les estructures de les escales, una variació actual de les grutes).

Pel seu programa i el seu emplaçament, el projecte proposa com a objectiu últim la intensificació de la ciutat existent, a la manera postulada per Yona Friedman en els seus “Principis de l’urbanisme mòbil”. Respon tant a l’objectiu inicial de l’urbanista Ildefons Cerdà de “ruralitzar” l’urbà, com així mateix a les necessitats posteriors de l’Eixample barceloní, que en 1992 segueix presentant un greu dèficit d’equipaments i d’espais lliures (1). La cerca del reequilibri entre espai verd, habitatge i equipament, es proposa en aquest cas a través d’una estratègia que acabarà “desbordant la propietat del sòl, ja que en la mesura que uneix diferents terrats converteix la propietat vertical del sòl en horitzontal” (2).

La lectura del llibre “Del paradís al jardí llatí” (3), obra de Nicolau Rubió i Tudurí, li resulta suggeridora a l’estudiant, introduint-li al món del jardinisme i el paisatgisme de la mà d’un autor i creador pioner. Rubió havia desenvolupat el seu treball en múltiples àmbits i a diverses escales, des de la innovació en el disseny de tests, que va dur a terme al costat del ceramista Josep Llorens Artigues, fins a la reflexió sobre els “Planes per una Barcelona futura” (1933). En el PFC dels jardins a l’Eixample, més enllà de l’evidència del contagi d’aquest entusiasme “noucentista” i mediterrani, carregat d’atreviment i optimisme, es proposa un experiment ben calculat, proper a la “agri-tectura”, en la línia del reciclatge urbà que posteriorment seguirien projectes emblemàtics com, per exemple, “The High Line” a Nova York, de Diller + Scofidio (2009).

Les geometries dels jardins de l’antic Egipte, amb la seva distribució jerarquitzada en diverses parcel·les rectangulars al voltant d’un àrea central, o fins i tot les de les terrasses escalonades babilòniques del segle VIII a.c., s’entrelluquen com a referents (conscients o inconscients) per a l’autora d’aquest projecte de jardí urbà i contemporani. Són referències històriques implícites o latents en un projecte amb un programa, una estructura i un disseny espacial sens dubte innovadors, i no obstant això deutor de la divisa proclamada gairebé setanta anys abans per le Corbusier: “les jardins-terrasses deviennent opulents” (4). L’ampliació i el creixement de la ciutat en una nova cota, encara inexplorada, poc freqüentada o inèdita en el seu ús, destaca finalment entre les aportacions del projecte. Es combinen, en aquesta proposta que té molt de palimpseste arquitectònic i urbanístic, el rigor d’un nou ordre infrastructural i la insòlita presència del bucòlic. Així, en aquest projecte entre el pragmatisme i la utopia, semblen recuperar-se i invocar-se les aspiracions “noucentistes”: noves zones verdes i equipaments, i la regeneració per la “elevació” (presa aquí literalment) del nivell ètic i estètic de la societat, i per tant de la ciutat. Però en el PFC semblen invocar-se a més alguns de les icones del modernisme local, doncs les sorprenents coronacions vegetals remeten necessàriament, en una ciutat com Barcelona, als paisatges arquitectònics de les teulades i terrats d’alguns edificis de Gaudí (la pedrera o el Palau Güell) i Domènec i Montaner (la casa Lleó Morera). La culminació de la malla cartesiana de Cerdà, amb el nou nivell paisatgístic irrompent a la part alta de la ciutat, convertiria la perspectiva dels carrers en una successió de “vedutte” o de “capriccii”.


Notes i referències:

  1. Oriol Bohigas: Reconstrucció de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1985. Pàg. 94. Bohigas comenta l’estudi del gran sector central de l’Eixample, dut a terme per J. Busquets i J.L. Gómez Ordóñez. Un altre problema de l’àrea, assenyalat per Bohigas, és el perill que la part central de l’Eixample caigui en la monofuncionalitat i es converteixi en una “city” de negocis.
  2. Inventari d’arquitectures no construïdes, de Santi Ibarra, capítol de: Ramon Faura Coll, Santi Ibarra, Antonio Pizza (eds.): “Arquitectures sense lloc. 1968/2008″. Catàleg de la mostra del Centre d’Arts Santa Mònica. Barcelona: Ed.: Arts Santa Mònica-Generalitat de Catalunya-COAC., 2009. Pàgina 145
  3. Nicolau M. Rubió i Tudurí: Del paraiso al jardín latino. Barcelona: Tusquets Editors, 1981.
  4. Un punt programàtic de le Corbusier, tal com apareix a la revista L’architecture vivante, París, tardor-hivern de 1927