CAP-els-habitatges-i-el-pati Foto: Àlex Garcia (fragment)

Els habitatges i el pati

E111: Flores i Prats Arquitectes

La varietat tipològica de l’E111 treu partit dels espais fluids que les façanes portants permeten. S’articulen els espais tancats, oberts i semioberts en una sèrie d’estances i balcons que cerca en tot moment l'”obertura del recinte” i l’encreuament de les visuals interiors i exteriors. La concatenació d’espais i la flexibilitat dels usos provenen, també, de les lliçons apreses de la pintura domèstica holandesa del segle XVII , així com d’algunes idees de l’arquitecte Aldo van Eyck. El pati vol ser a la vegada una cruïlla com una geometria sorgida de les traces de recorreguts, un recer i un lloc de trobada, i també un mirador cap al parc, un pou de llum cap a l’aparcament, un teatre des dels balcons…






La varietat tipològica dels 111 habitatges de l’E111 es deu a una voluntat d’adaptar uns principis comuns a la situació singular de cada cas. Un bon nombre dels habitatges són passants, de la façana de carrer a la façana de l’interior, i aquesta cerca de la permeabilitat espacial i visual continua en les plantes de cada habitatge, amb els espais articulats. En els habitatges passants, són els espais més socials els que s’aboquen cap al pati, mentre que els dormitoris romanen orientats cap al carrer. Les façanes portants de l’edifici permeten més flexibilitat a uns espais interiors que ja no tenen tants requeriments a l’hora d’allotjar els pilars de l’edifici. Només algunes de les estances es tanquen (banys, un dormitori), i la permeabilitat, la continuïtat de les visuals, i la concatenació va de l’arquitectura fins al mobiliari. Se cerca l’amplitud dels espais socials (el menjador), malgrat les reduïdes superfícies de cada habitatge, i l’ampliació d’aquesta amplitud amb aquests recursos visuals, espacials, materials (amb els plans de pavès i els balcons, per exemple). En un dels tipus, el mòdul que conté la cuina queda semiobert, no arriba a tancar fins al sostre, té una geometria que en un gest l’orienta i l’obre al menjador. A l’altra banda d’aquest mòdul, cap al vestíbul, es col·loca un nucli d’electrodomèstics i instal·lacions que permetria altres tasques domèstiques de la casa (planxar, doblegar, rentar la roba…), que d’aquesta manera es durien a terme en un lloc visible, central, de l’habitatge. Heus aquí una petita però significativa contribució al canvi en “l’art d’habitar”. En aquest mateix tipus d’habitatge, una de les habitacions a la façana al carrer queda sense envà, i el caràcter diàfan permet que l’espai flueixi d’una punta a l’altra de la casa, de les habitacions al rebedor, i d’aquest al menjador i fins a la terrassa, unint visualment ambdues façanes.


 

 

Obertura del recinte

Són espais que recorden les pintures holandeses del segle XVII d’ambients domèstics, les estances interconnectades en quadres d’autors com Pieter de Hooch, Steen o de Witte. I que confirmen les observacions d’un arquitecte com Aldo van Eyck, valedor dels espais intermedis, sobre les possibilitats i la riquesa de l'”obertura del recinte”, que Flores i Prats ja van dur a la pràctica al seu projecte de la Casa Providència, a Badalona, o al vestíbul de l’Hotel Nuevo Triunfo al Poblesec de Barcelona (ampliant els eixos mitjançant diagonals, retallant plans per expandir els camps visuals). Tal és el grau d’obertura que a l’E111 es donen, fins i tot, visuals creuades d’un carrer a un altre, travessant doncs la totalitat del recinte de l’edifici, de la façana exterior d’un bloc lateral a la façana exterior de l’altre, en visuals que creuen doncs els dos blocs i el pati central: les quatre façanes. Les lògies, les balconades en voladís i les terrasses en les reculades del cos de l’edifici, expandeixen l’espai i les visuals dels habitatges cap a l’exterior, donant lloc així a la irrupció constant a les façanes i cap al pati de moments de fluïdesa visual i espacial. Apareixen els diferents tipus de fragments d’espais domèstics a l’exterior (els balcons que poden ser “coberts”, “frontals”, “projectats”, “transitius”, “disgregats”, segons la classificació que en va fer Anna Font (1). Es va retallant, descobrint, obrint de forma no sistemàtica un edifici d’aparença monolítica i ciclòpia, per tal de propiciar situacions i trobades. L’ús i les mirades creuades dels habitants desvetllaran dia rere dia tant les possibilitats com les formes de l’arquitectura.



El pati

El pati és el cor d’un edifici amb vocació social, no només per la seva condició tècnica i administrativa (d’habitatges públics), també per la consciència de la importància de les trobades entre els veïns, o dels espais compartits més enllà de les unitats privades de la domesticitat. Tal com passa en altres projectes d’espais públics de Flores i Prats, hi ha més preocupació per la intensitat, el dinamisme i l’encreuament que per la cerca d’una imatge final única i senzilla, perfectament llegible. Ens podem remetre als espais de la plaça en un interior d’illa a Guissona: de quina manera els murets i les excepcions retallaven i traçaven el pla, com a l’E111 ho fa la zona de jocs infantils (un tros de mur aterrat), els ampits del buit cap a l’aparcament, la font enrajolada. Amb altres places projectades pels mateixos arquitectes, com ara els Jardins de Can Fabra, el pati de l’E111 comparteix l’estratègia de fer dels recorreguts la guia per a la geometria dels espais. I com succeeix amb una plaça com la del banc corregut a la part davantera del Museu dels Molins, a Palma, l’espai obert es concep com un recer, com un embolcall del moment de repòs, i com una oportunitat per observar millor l’arquitectura i l’entorn. Els episodis espacials es van nuant, els fragments amb els plans, els bancs del perímetre amb l’alta fusteria d’un dels ingressos a les escales, les franges de travertí del paviment amb les superfícies de ceràmica esmaltada de colors dels murets, i dels passatges d’entrada a l’edifici des del carrer fins als passatges que condueixen del pati a les escales de les diferents escales. Són geometries que recorden el recurs escenogràfic amb què es disposen les vies en perspectiva de l’escena del Teatre Olímpic de Vicenza (un projecte d’Andrea Palladio, amb l’escenografia de Vincenzo Scamozzi). El caràcter teatral de l’espai l’ha destacat Toni Casares, director de la Sala Beckett, relacionant en el text Lectura de un fragmento teatral els balcons i el pati de l’E111 amb el pati on té lloc l’acció de la primera obra de teatre de Josep Maria Benet i Jornet, Una vella, coneguda olor (2). Les mirades tenen mides diferents, escales diverses, i van no només de la plataforma-mirador cap a l’amplitud del Parc Metropolità, sinó que travessen l’edifici d’esquerra a dreta i de dalt a baix.


Notes i referències

  1. Font, Anna. Tipos y dispositivos. A: revista PLOT. Febrer-Març 2013. Pàgines 89-91
  2. Casares, Toni. Lectura de un fragmento teatral. A: “Pensado a mano”. México: Arquine, 2014. Pàgina 405