enricmiralles David Bestué

El curtcircuit lingüístic i la realitat de l’arquitectura


Intrigat per la “desaparició” en les publicacions d’un dels projectes primerencs d’Enric Miralles i Carme Pinós, l’encàrrec del 1988 del Passeig Prim a Reus, l’artista David Bestué fa cap allà, i escriu: “La visita me permitó visualizar sobre el terreno la confrontación entre dos modos de entender el urbanismo y la arquitectura. Por un lado, aquel que repite modelos anteriores y resulta fácilmente reconocible por sus usuarios; por el otro, una arquitectura innovadora que se replantea constantemente su propio sentido, la relación con su entorno y uso, una arquitectura que puede resultar extraña para los que van a habitarla”. Bestué, que com artista sap convertir l’enginy en intel·ligència, és un visitant entussasta d’arquitectura, de ciutats, sap observar-ne els detalls i sintetitzar l’experiència fins a extreure’n conclusions d’alta volada. Com quan més endavant, sobre un altre projecte de Miralles (l’accés a l’estació de Takaoka), escriu: “Lo narrativo en arquitectura tiene que ver con caminar pensando en lo que ves y cómo lo que ves va desapareciendo por el rabillo del ojo, escapando al propio pensamiento”. O també: “El modo en el que Roland Barthes le da la vuelta a lo aparentemente natural tiene su equivalente en el modo en el que Enric Miralles reflexiona alrededor de lo natural en la arquitectura y en cómo pone en entredicho algunas convenciones arquitectónicas”. I així sap resumir un dels fonaments d’aquesta arquitectura complexa, tot disposant i confrontant el “projecte” i la idea amb la realitat i el desgat de l’ús i del temps, com en el cas de la visita a les instal·lacions de tir amb arc de la Vall d’Hebron, on troba una barra de bar ocupada per un pilar que sembla “una broma pesada”, desgastat pel frec dels cambrers que proven d’evitar-lo, o els trofeus i els televisors col·locats per tots els espais hàbils, fins que l’estructura ha esdevingut una prestatgeria. Bestué recorda el “No ideas but in things” de William Carlos Williams, que tant apreciava Miralles, i afegeix: “En estos detalles percibimos la lucha de los materiales por convertirse en otra cosa, amoldándose a la geometría ideada por el arquitecto, como si visualizáramos la emancipación de la idea misma. Cuando la idea se aplica a la realidad, se evidencian sus límites. Por ello el “hacer” no puede desligarse del “pensar”.

A Enric Miralles a izquierda y derecha (también sin gafas) (Barcelona: Tenov, 2010), Bestué prossegueix i fixa una recerca iniciada a la Sala Montcada de la Caixa, l’any 2005, on revisitava l’obra de Miralles per primer cop, en veure la degradació i la situació de risc d’algunes de les obres. La “reflexió sobre l’espai real” la du a terme a partir d’una “incomprensió conceptual”, en les seves pròpies paraules, que és també fascinació, i en aquest exercici la cosa important serà la visita, l’estança i el recorregut in situ, i la relació entre el llegit i el visitat que sorgeix de la visita, segons afirma. A Reus troba, en visites successives, la història del projecte del Passeig Prim desmantellat en diferents fases, després de les fortes protestes i apel·lacions de l’Associació de Veïns, que pressiona al consistori i pren la via judicial contra una arquitectura que no entén, no valora o troba excessivament cara, lletja o estranya. En aquest enfrontament Bestué explica el conflicte com un “curtcircuit lingüístic” entre els conceptes simbòlics (dels arquitectes) i els arguments econòmics i pràctics (els veïns), i aquests darrers acabaran guanyant la partida. L’artista segueix el rastre que han deixat les peces enretirades del disseny de Miralles i Pinós, es fixa en les intencions dels arquitectes i en allò que ha quedat, encara, del projecte (els fanals, els arbres enmig del passeig i el sostre vegetal que creen, els recers als laterals…), i després, en una segona visita ja es troba amb el Passeig remodel·lat de manera totalment convencional. Ja ha passat allò que els arquitectes havien denunciat en un informe inèdit que Bestué recupera de l’arxiu municipal: la ciutat s’ha igualat a les altres ciutats, convertint-se en un lloc com tants d’altres, “simplemente útiles, sin ninguna personalidad”. Bestué encara troba alguna cosa del projecte esborrat: “En su nuevo entorno, las alcantarillas originales parecen también fósiles de una etapa anterior”, escriu.

Enric Miralles
Enric Miralles