Places-desafiament-CAP Croquis de la Plaça Nicaragua. Arxiu Flores i Prats

Desafiament i estratègies

Places: Flores i Prats Arquitectes

Els espais públics de Flores i Prats Arquitectes: desafiaments, estratègies i referents

Antecedents (198x): Fragments i reconstrucció de la ciutat

En el llibre de 1984 “Reconstrucció de Barcelona”, Oriol Bohigas proposa una sèrie d’estratègies que seran fonamentals en la transformació de la ciutat en la dècada dels vuitanta i primers anys noranta del segle XX. Són instruments i marcs conceptuals que tenen com a fi pal·liar quaranta anys de deixadesa i despropòsits a Barcelona, amb la cerca de la solució al dèficit d’espai públic qualificat i d’equipaments com a principal argument. Segons Bohigas, que va ser delegat de l’urbanisme barceloní a l’inici de la dècada, fins a 1984, la ciutat ha de recalificar- se a partir de l’actuació empírica, rebutjant l’abstracció urbanística: amb un pensament que actuï localment i es basi en la monumentalització de la perifèria, en el vincle estret d’arquitectura i urbanisme, i en la fragmentació formal. Aquest pensament treballa prenent la ciutat com una “suma conflictiva de trossos reals” (1), i en l’assaig es proposa l’atenció al context i al fragment, en un urbanisme contextualista proper en alguns punts a la Ciutat Collage de Colin Rowe.

Antecedents (198x-199x): Bricolatge i projectes paradigmàtics

L’espai públic centra doncs les actuacions d’aquests anys a la ciutat de Barcelona, perquè és a l’espai públic al que li correspon donar lloc, fer possible i visible, acollir tant com representar la transformació social, política i arquitectònica de la nova democràcia. Són fruits característics del disseny barceloní d’aquests anys els “parcs neotradicionals”, que requalifiquen grans solars als barris, i les “places dures” com a revisions minimalistes de la plaça tradicional italiana, amb dissenys formalment sobris. Un extens pla d’art públic s’afegeix al projecte de definició de l’espai urbà, amb escultures de grans dimensions en emplaçaments estratègics (2) com a elements referencials que busquen la identificació dels ciutadans, la implantació de nous pols identificables en un nou mapa de la ciutat.

Al llarg de la dècada dels vuitanta, trobem una sèrie de projectes de places i parcs que seran emblemàtics, per proposar i concretar estratègies de disseny que es demostraran molt influents en les intervencions posteriors a la ciutat. Un d’aquests nous espais és sens dubte la Plaça dels Països Catalans (Viaplana/Piñón/Miralles, 1983), un enclavament urbà que va ser descrit al seu moment pel filòsof Eugenio Trías com una plaça que es confon “amb el conjunt de successos, imatges i paraules d’un fragment del món urbà barceloní” (3). El dels jardins de Vil·la Cecília (Martínez Lapeña/Torres, 1986) és un projecte ple d’humor i episodis insòlits, basats en la revisió i la subversió d’alguns elements del jardí tradicional, i en la riquesa geomètrica dels seus elements vegetals. En el Parc del Clot (Freixes/Miranda, 1985) es desplega la teatralizació dels fragments i la valoració de les preexistències, amb una rica combinació de topografies, paviments i textures. Aquest últim projecte té algunes característiques en comú amb altres projectes destacats en una etapa posterior de l’espai públic en l’àmbit metropolità de Barcelona: el Parc dels Colors de Mollet del Vallès (Enric Miralles-EMBT, 2001) i el Parc Central de Nou Barris (Arriola/Fiol, 2004). En aquests parcs semblen haver-se desplegat els recursos del bricoleur del que va parlar Levi-Strauss i més tard Colin Rowe (4), perquè són projectes dissenyats i construïts mitjançant eines i recursos propis d’un bricolatge que va treballant amb tot el que es troba al seu abast, construint nous espais singulars entre els teixits urbans en col·lisió. És d’aquesta manera, amb un “esforç” que s’exhibeix intencionadament, com es dóna lloc a una sèrie d’esdeveniments als espais intersticials de la ciutat.

Antecedents (195x): intensitat i noves actituds en el disseny urbà

Ignasi de Solà-Morales va considerar, en un dels seus textos assatgístics, “l’esdeveniment” com la forma encara possible de producció de lloc: com a lloc de l’experiència i “encreuament de camins que l’arquitecte té el talent “d’aprehendre” (5). L’esdeveniment és l’enclavament “capaç de fixar un punt d’intensitat pròpia” (6) en el caos metropolità contemporani. Fa més de seixanta anys, el 1951, la consideració de la “intensitat” a la ciutat, la reivindicació d’un nou urban core, va ser l’aportació fonamental del CIAM VIII, un congrés vinculat, pels seus objectius i àrees de treball, tant amb les tesis anteriors de Patrick Geddes, com amb els enfocaments que posteriorment proposaria el Team X (7). En el CIAM VIII es proposa la “humanització de l’arquitectura” que porti la intensitat de vida al “cor de la ciutat”, i això tindrà certa influència en successius canvis d’actitud entorn de l’anàlisi, el disseny i la pràctica (l’ús) de la ciutat. Com a conseqüència d’aquest nou debat, progressivament en els anys posteriors sorgeixen nous temes, conceptes i actituds d’ampli abast, influents en el quefer i els debats arquitectònics: la memòria col·lectiva i la participació, la pertinença, la comunitat i l’articulació social, l’espai urbà com a marc per la espontaneïtat, i com a lloc per a la calma i l’observació… (8). En la pràctica i els debats entre els membres del Team X, conceptes com els de “jerarquia de relacions humanes” o “identitat” (9) podien ser útils per reformular el llenguatge de l’arquitectura moderna mitjançant el disseny col·lectiu, donant preeminència a les relacions i interrelacions abans que a les formes, i passant del “disseny imperatiu” al “procés de disseny” (10). La participació en els processos de disseny transformaria el rol de l’arquitecte, qüestionaria la figura de l’autor, i permetria la visibilització d’un nou actor sociopolític en la formalització de la ciutat (ciutadans, veïns, usuaris, col·lectius…), servint per revisar les relacions espai-societat en processos de treball més complexos i oberts (11).

Antecedents (199x): Desafiaments urbans, experimentació, ciutat genèrica

Aquests dos moments d’inflexió comentats fins ara, els anys cinquanta amb les propostes del CIAM VIII i el posterior treball del Team X, i els anys vuitanta a Barcelona i les tesis sobre la seva “Reconstrucció”, van portar cadascun a nous plantejaments en el quefer arquitectònic enfocat a la ciutat. Sens dubte, les tesis i les pràctiques d’ambdues propostes va influir en sengles etapes successives, alimentant amb noves perspectives els arquitectes de les generacions posteriors. Però a la fi del segle XX, en la primera meitat de la dècada dels anys noranta, al parer d’alguns crítics els postulats renovadors i reconstructors de la Barcelona immediatament anterior semblen haver perdut l’energia del moment de la seva aparició. D’altra banda, des d’una altra banda una visió polèmica, incisiva i panoràmica com la de Rem Koolhaas s’atreveix en aquells anys a explicar com les ciutats, immerses en els processos de l’era global, estan canviant, i es dóna un toc d’atenció a la disciplina, un avís per a navegants sobre els reptes que planteja la ciutat que ve: la “ciutat genèrica”, expansiva, mutant, palpitant, esmunyedissa respecte a les velles classificacions urbanes. Des de postures distants i amb formats diferents (el text periodístic en un cas, i l’assaig-manifest en un altre), el disseny urbà específic de Barcelona i l’esdevenir de la ciutat són analitzats, de forma crítica i amb cert alarmisme i pessimisme, per dos autors de referència. Aquests textos posen sobre la taula els nous desafiaments, i són doncs consideracions a tenir en compte pels joves arquitectes del moment, si volen donar forma o transformar la ciutat.

Experimentació o banalització

En un article publicat en la premsa barcelonina poc abans dels jocs olímpics de 1992, l’arquitecte i historiador Ignasi de Solà-Morales feia balanç de les actuacions de l’administració municipal de Barcelona des de la recuperació de la democràcia (12). Recordava en aquest text que l’actuació de la dècada anterior a la ciutat havia estat “un sargit de fragments inacabats”, i afirmava que aquesta actuació s’havia dut a terme, també en la perifèria, mitjançant fórmules atrevides i singulars. A Barcelona, escrivia Ignasi de Solà-Morales, s’havia construït “espai públic a partir de residus, dels intersticis i dels marges inacabats, abandonats per l’urbanisme desarrollista” (13). Però, alertant d’una possible deriva empobridora del disseny de l’espai públic a la ciutat, l’autor recomanava una “nova dosi d’experimentació i de nou risc” per “dinamitzar alguna cosa que encara té un ampli camp de necessitats”, i evitar així el perill que es buidés “de contingut cívic” l’acció urbanística futura. L’articulista advertia doncs dels perills que s’albiraven en una nova època en la política municipal, explicitant el seu temor a una progressiva pèrdua de vigor en la redefinició espacial de la ciutat, un canvi d’enfocaments i plantejaments que podria portar a una futura banalització de l’espai públic. Com es veurà més endavant, l’advertiment es demostraria amb els anys plenament justificat.

Ciutat genèrica versus contextualisme/modernitat

A una escala menys local i més global, en els enunciats de l’assaig “La ciutat genèrica” (escrit el 1995, i publicat per primera vegada inclòs a “S, M, L, XL”), Rem Koolhaas encarava un híbrid entre l’anàlisi i la crítica, entre l’autòpsia i el manifest, un relat provocador i desvetllador sobre les noves i esdevenidores àrees urbanes que l’autor situa allunyades i desvinculades tant de la ciutat històrica compacta (i per tant, reticents a una anàlisi des del contextualisme), com no assimilables ni vinculades tampoc a la jerarquia i l’ordre característics dels postulats de la “ciutat moderna”. La “ciutat genèrica”, segons Koolhaas, és la ciutat que ja s’ha desprès de la il·lusió del caràcter, la que té tanta entitat com la que pugui arribar a tenir un aeroport. Escriu Koolhaas en el punt 6.3 de “La ciutat genèrica”: “el carrer ha mort. Aquest descobriment ha coincidit amb un frenètic intent per ressuscitar-lo. L’art públic està a tot arreu com si dues morts produïssin una vida. La Peatonalització -intentant protegir-la- simplement canalitza el flux d’aquests condemnats a destruir amb els seus peus l’objecte de la seva intencionada veneració” (14). Sorgida de la “tabula rasa”, i caracteritzada per una “escriptura” potser encara indesxifrable o defectuosa, la “ciutat genèrica” relatada per Koolhaas és esquiva a la interpretació a causa del “zàping sociològic” que en ella conté i promou, al fet que va perdent o ha perdut ja la “horitzontalitat”, i al fet que té una estètica “free style” que combina en proporcions variables i impredictibles les infraestructures, la naturalesa i els edificis. En un altre text de “S, M, L, XL”, titulat “Què va ser de l’urbanisme?”, l’autor escriu: “Més que mai, la ciutat és l’única cosa que tenim”, convidant a arquitectes i urbanistes a observar la ciutat i treballar en ella abandonant tant els paradigmes com les utopies de la modernitat. Koolhaas convida a deixar de costat la voluntat redemptora de ressuscitar virtuts irreals o ineficients a la ciutat, les d’una “ciutat històrica” que no existeix ja sinó com a il·lusió i residu d’un present absolutament nou, ahistóric i genèric.

Propostes de Flores i Prats

Heus aquí uns antecedents interessants, útils per avaluar una sèrie de projectes d’espai públic, situats a Catalunya i datats en els últims quinze anys. Primer, les tesis reconstructores de la ciutat, que donen protagonisme a l’espai públic com a lloc intersticial entre fragments urbans. En segon lloc, les noves sensibilitats i actituds projectuales, que consideren la participació, l’articulació social, la memòria, i els processos oberts de disseny com a estratègies per dotar d’intensitat als llocs urbans. Finalment, els reptes de la ciutat present, i els desafiaments de la ciutat genèrica, que requereixen noves dosis d’experimentació a nivell local, i un canvi de paradigma en els espais urbans (fins en la pròpia urbanitat, diríem) tant com en les anàlisis i les pràctiques a nivell global.

Els projectes d’espai públic dels arquitectes Flores i Prats són, en certa mesura, hereus del debat i la pràctica renovades empresos pel Team X, un fil que enllaça amb les tesis “reconstructores” en la Barcelonapost-franquista. Projectats i construïts a partir de la segona meitat dels anys noranta del segle XX, aquests espais públics es poden llegir també a la llum dels reptes, les alarmes i les prescripcions formulades en els dos textos crítics comentats anteriorment. En referència a l’article periodístic sobre la Barcelona preolímpica, s’adverteix el protagonisme que alguns dels temes abordats en el text prenen en els dissenys de places i jardins de Flores i Prats, ja sigui com a motor d’arrencada del disseny o bé directament com a objectiu central del projecte. Ens referim concretament al “contingut cívic” que es busca i es troba mitjançant la participació veïnal, i amb la formalització a través de les senderes i dels recorreguts que recorren i s’entrecreuen en el lloc. Un “contingut cívic” simbolitzat per les pèrgoles que emmarquen i transiten aquests recorreguts, unes estructures esculturals que duen a terme, literalment, un “sargit” de carrers, places i racons.

Es tracta d’uns projectes de transformació d’àrees, en els quals s’experimenta amb el mobiliari i la geometria dels elements, i que persegueixen “dinamitzar” aquests enclavaments urbans situats en emplaçaments complexos i excèntrics: donant façana a grans extensions perifèriques (Plaza Pius XII en Sant Adrià del Besós), en espais semi-públics dels nous polígons residencials (pati interior en una illa a Guissona), en trames urbanes saturades, d’alta densitat i irregular qualificació arquitectònica (plaça Nicaragua a Montcada i Reixac), o en àrees reciclades d’antics usos industrials (Jardins de Can Fabra).

Són tots aquests emplaçaments, situacions urbanes allunyades de la “ciutat tradicional”, del casc històric, del centre dens de la ciutat de trames orgàniques. Però per les relacions que mantenen amb les arquitectures i les vies veïnes, amb el seu entorn immediat i el seu passat (segons el projecte, es tracta d’espais reciclats, perifèrics o situats en nous eixamples), aquestes places i jardins són igualment aliens als assoliments o les estratègies de “l’urbanisme modern”. Els projectes d’espai públic de Flores i Prats es troben en emplaçaments intermedis, híbrids, i des d’aquí aposten per resistir-se “al genèric” i respondre als desafiaments de la ciutat “free style”, fins i tot amb una aposta pel caràcter, i pel contextualisme (pres de forma original, com es veurà). Aposten així mateix per una proposta d’ordre, encara que un ordre diferent, no lligat a la jerarquia i la claredat geomètrica pròpies de la tradició moderna. La intensitat arquitectònica en la petita escala dels espais públics que aquí es tracten, la singularitat d’aquests breus i puntuals assalts arquitectònics a la ciutat, en una plaça després de la Gran Via o al costat d’una antiga fàbrica del barri de Sant Andreu, semblen acceptar el repte de la seva difícil situació i la qualitat ambigua dels seus entorns (ni històrics, ni moderns… més aviat híbrids, perifèrics i complexos). I aquests projectes d’espais públics responen a aquestes circumstàncies urbanes complexes procurant cert arrelament al lloc urbà i al seu entorn, valorant el reconeixement de l’experiència de l’espai urbà amb un plantejament “conductista” (segons els termes de l’urbanista Manuel de Solà-Morales) (15). Rebutgen l’ordre formal com a criteri ordinador absolut: aquests projectes d’espai públic són enclavaments, ocasions, esdeveniments en els quals “la participació, l’organització d’usos, els itineraris, les preexistències, els materials” prenen protagonisme. En ells no és necessari “resumir el projecte en una forma conjunta, més o menys perfecta, acabada o tancada” (16). Com succeïa al projecte d’Alison i Peter Smithson per al concurs de La Villette, a París (1982), l’esdeveniment té moltes capítols i parts, vibrants i contígües, que defugen les lectures unitàries.

Estratègies dels projectes

Els resultats materials, els espais, formes i recorreguts d’aquests projectes d’espai públic dels arquitectes Flores i Prats, són la conseqüència d’un procés de treball que també assumeix la ciutat com “suma conflictiva de trossos reals”, duent a terme una reavaluació dels elements urbans tradicionals. Pèrgoles, paviments, bancs, jocs i quioscs són transformats per conformar noves relacions, articulant carrers, places i, molt especialment, espais intermedis. En els processos de treball dels projectes que es comenten a continuació, es té molt en compte la importància de l’impacte del projecte d’arquitectura en el seu entorn immediat: ciutat i plaça apareixen imbricades, i l’espai públic es postula com un enclavament per llegir, mirar, fins i tot sintetitzar l’entorn urbà i la seva complexa realitat material i social. Són projectes d’espai públic en els quals s’ha treballat mitjançant el bricolatge, nuant peces, materials i senderes en una proposta més preocupada per la vitalitat i el dinamisme de les parts que per la unitat de la imatge final. Projectes generats mitjançant estratègies projectuales que, segons el cas, configuren episodis sorprenents, fins i tot irònics, mantenint relacions singulars amb l’entorn urbà (amb vincles visuals i formals i picades d’ullet a elements urbans propers), i en els quals es proposen transformacions per posar en valor la topografia, les preexistències i la memòria del lloc. És aquesta, doncs, una forma d’operar que considera l’espai públic com un enclavament privilegiat i un encreuament de camins, de ciutadans, de materials i moments de la història urbana i local, i materialitza aquest esdeveniment en un punt d’intensitat, un fragment del core, del cor de la ciutat, un “cor” que ara ja no és ni pot ser únic i representatiu, sinó que s’entén fragmentat i disseminat en innombrables punts de l’extensió metropolitana.


Notes i referències:

  1. Oriol Bohigas: “Reconstrucció de Barcelona”. Barcelona: Edicions 62, 1984. Pàgina 14
  2. Com per exemple el “Poema transitable en tres temps” de Joan Brossa, a l’entorn del Velòdrom d’Horta (1983-87), les escultures de Beverly Pepper en el Parc de l’Estació del Nord (1988-92), o la font de la Plaça Castellana, de l’arquitecte Jordi Farrando i la ceràmica amb autoria de Madola i Joan Raventós (1992-95).
  3. Eugenio Trías: “La plaza y su esencia vacía”, capítulo de “La aventura filosófica”. Madrid: Mondadori, 1988. Pàgina 277
  4. Segons el concepte de bricolatge i bricoleur de Lévi-Strauss, citat per Colin Rowe i Fred Koetter: “Ciutat Collage”. Barcelona: Gustavo Gili, 1998 (edició original del MIT, 1974). Pàgina 102
  5. “Des de mil llocs diferents segueix sent possible la producció del lloc. No com el desvetllament d’alguna cosa permanentment existent sinó com la producció d’un esdeveniment”. Ignasi de Solà Morales llegeix el lloc i l’esdeveniment mitjançant els conceptes de Gilles Deleuze en: “Lugar: permanencia o producción”, capítol de: Ignasi de Solà Morales: “Diferencias. Topografia de la arquitectura contemporánea”. Barcelona: Gustavo Gili, 1995. Pàgines 124-5
  6. Id.
  7. Aquestes relacions i herències entre Geddes, el CIAM VIII i el Team X han estat tractades per Volker M. Welter en: “Post war CIAM, Team X, and the Influence of Patrick Geddes”. Paper de la trobada “CIAM Team 10, the English Context” (Novembre 2001), a la Facultat d’Arquitectura TU Delft. Disponible on-line en: http://www.team10online.org/research/papers/delft1/welter.pdf
  8. “Reading through the lavishly published proceedings The Heart of the City: Towards the Humanisation of Urban Life, which Jaqueline Tyrwhitt edited in collaboration with J.L. Sert and E.N. Rogers, one is struck by the repeated references to a Geddesian understanding of the urban core.10 The core as an element that ‘made the city a city’ as opposed to ‘an aggregate of individuals’ (Sigfried Giedion), as ‘a meeting place of the arts’ (Le Corbusier), as ‘the repository of the community’s collective memory’ (J.M. Richards), as ‘natural expression of contemplation, … quiet enjoyment of body and spirit’ (Ernesto N. Rogers), as ‘background for spontaneity’ and ‘feeling of processional development’ (Philip Johnson), and as ‘expression of the collective mind and spirit of the community’ (Jaqueline Tyrwhitt), are all statements that are not only anticipated, but can already be found, often word by word, in the manifold writings about the city by Geddes”. Volker M. Welter en: Op- cit. Pàgina 103
  9. Alguns dels temes i conceptes del treball del Team X, tal com s’apuntaven en la portada de la Revista Forum, número 9, 1959
  10. Alguns aspectes de la revisió de la modernitat arquitectònica duta a terme pel Team X ha estat descrita per Giovanni Damiani en “Anarchy is not disorder. Reflections on participation and education”, capítol dins de Dirk van donin Heuvel i Max Risselada (ed.): “Team 10 in search of a utopia of the present”. Rotterdam: Nai Publishers, 2005. Pàgines 286-289
  11. El “Urban Re-identification grid” proposat pels Smithson (CIAM IX, 1953) s’ha posat com a exemple d’aquest canvi de mentalitat, una reidentificació del ciutadà amb el fet urbà que posteriorment es desplegaria en projectes concrets d’altres arquitectes, a través de processos de participació. Lucy R. Lippard ha estudiat com en l’àmbit artístic, aquest canvi d’actitud i de valors té la seva correspondència en les transformacions operatives dutes a terme, des de finals dels anys cinquanta per un grup d’artistes, que reconsideren “les formes, els materials, la participació, el context i el contingut” de l’art per escapar de les galeries i dels museus i posar el seu treball al servei de “un art interactiu, participatiu, efectiu i afectiu”. Lucy R. Lippard posa com a exemple els happenings de Allan Kaprow, Claes Oldenburg i Carole Schneeman. Lucy R. Lippard: “Mirando alrededor: dónde estamos y dónde podríamos estar”, dins de Paloma Blanco, Jesús Carrillo, Jordi Claramonte, Marcelo Expósito (ed.): “Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa”. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, 2001. Pàgina. 65
  12. Ignasi de Solà-Morales: “Un balance: Barcelona antes y después de 1992″. La Vanguardia, 21 de gener de 1992
  13. Id.
  14. Punt 6.3 de “La ciudad genérica”, en: Rem Koolhaas, OMA: “S, M, L, XL”. Rotterdam: 010 Publishers, 1995
  15. Declaracions extretes d’una entrevista d’Ivan Alcázar Serrat amb l’urbanista Manuel de Solà-Morales, per a un article de premsa, en data 1/10/2008
  16. Id