Workshops-cap-2 Workshop Through the canvas. Taula de treball i proposta. Arxiu Flores i Prats

Del despatx a l’aula: la pràctica com a crítica

Workshops: Flores i Prats Arquitectes

Posar a prova els espais

La tercera exploració de la proposta pedagògica de Flores i Prats és l’exploració espacial, i va paral·lela a la cultural i a la dels mitjans. Com s’ha dit, la pràctica en el taller intensiu obre l’imaginari de l’estudiant, proposa un marc de treball singular, li permet “pensar amb els dits” (com han comentat Flores i Prats en algun dels seus tallers), conferint així una “dimensió tàctil” a l’activitat lectiva. L’exploració espacial proposada en els diferents tallers varia segons l’exercici i es pot basar en l’anàlisi i la transformació d’una pintura d’un interior domèstic, fins a convertir-la en un nou projecte d’arquitectura domèstica. En el taller “Through the canvas”, atès el grau de llibertat que es dóna als estudiants, l’exploració espacial de la pintura donada es porta a terme amb estratègies dispars, segons el criteri dels diferents grups de participants: es pot optar per exemple pel joc i el desplaçament dels “cons visuals triangulars”; pel joc del projecte en “plecs”, prenent com a motiu un detall del quadre (un llençol doblegat en mans d’un dels personatges retratats); o per les variacions de les densitats espacials de la pintura. En alguns d’aquests tallers, un material de base es transforma d’una escala a un altra: la pintura d’una ciutat en l’exercici “On Lorenzetti’s paintings”, o un petit espai d’estudi en “Study Room”. En altres exercicis (la casa transformada en “Changing spaces”; la casa recontextualitzada de “House In-Site”), es transita i es fixa l’arquitectura i l’entorn mitjançant dibuixos i maquetes, seccions i vistes fragmentàries, posant a prova la plasticitat d’aquests espais, l’interès del conjunt o de les seves parts, la capacitat de transformació del projecte original, i descobrint el context teòric del que van sorgir aquestes obres, així com les possibles contradiccions, arguments i límits del discurs que les va originar.

Explotar la càrrega de significats

Aquests tallers de Flores i Prats aquí tractats són, com s’ha vist, pràctiques de disseny, experiències entrellaçades amb l’art i amb l’artesania. En ells es confia en el “learning by doing”, i si aparentment i d’entrada defugen el discurs teòric o crític com a marc, com a argument o com a objectiu de l’exercici, la veritat és que en realitat l’inclouen sempre tangencialment, o d’una manera més aviat inductiva. Perquè en els tallers que aquí tractem sembla ser la pràctica la que crea un espai per desenvolupar i exercir la teoria i la crítica, i no a l’inrevés. En els exercicis proposats es recupera l’exploració de l’espai com a tema principal del projecte d’arquitectura. La normativa, la tecnologia, l’anàlisi urbana o fins i tot el programa queden en aquests exercicis en un segon pla. Aquesta elecció i delimitació de continguts pretén focalitzar els tallers en pràctiques ben definides de desvetllament, representació, materialització i transformació de l’espai i la forma, partint d’arquitectures, textos i contextos preexistents. Si el resultat és satisfactori, això convertirà aquestes pràctiques en experiències properes a la crítica arquitectònica, segons l’entenia Manfredo Tafuri: amb capacitat d’atrapar l’essència històrica dels casos, d’avaluar-los estrictament, d’explotar la seva càrrega de significats (1).

Quins són (ara) els elements de l’arquitectura?

La tasca del projectista, i la de l’estudiant, no és ja prendre els elements d’un manual, per tal d’executar o seguir un estil, i aconseguir un edifici a partir de la convenció i el programa. Ara l’exercici més aviat comporta la transformació i la transgressió d’alguna cosa donada. Les codificacions d’antany, els manuals, i els conjunts tancats d’elements ja no són, de fa temps, suficients, eficaços o vàlids per concebre, descriure, catalogar i dissenyar. El model o el paradigma relacionats amb la tradició i l’estil han estat substituïts pels requeriments i les estratègies entrellaçats amb el context (social, material, urbà, artístic…) i la transtitorietat (reciclatge, reversibilitat transformació…). Ara cal buscar, escollir i provar formes i fragments, i reformular-los i redefinir-los en palimpsestos que facin possibles nous esdeveniments en l’arquitectura, mitjançant estratègies circumstancials i parcials, originals i sorprenents, del tot singulars i no universals. Amb aquesta idea de fons, alguns dels exercicis coordinats per Flores i Prats recuperen, replantegen i actualitzen a la seva manera (transformant, transgredint) unes estratègies d’aprenentatge a mig camí entre el reconeixement de la tradició de l’aprenentatge de l’arquitectura i la voluntat i necessitat de la seva renovació. Alguns dels tallers dels quals aquí tractem mantenen alguna relació amb propostes acadèmiques anteriors, que es van demostrar eficients, en un passat immediat, en l’àmbit barceloní de l’ensenyament de l’arquitectura. Pensem per exemple en els Cursos d'”Elements de Composició” que Rafael Moneo va impartir en la dècada de 1970 en la ETSAB, en els quals es proposava als estudiants una sèrie d’exercicis breus en els quals “anàlisis i pràctica de disseny s’entremesclen (…) sense que es pugui distingir on acaba el primer i on comença la segona” (2). Aquests exercicis de la càtedra de Moneo tenien regles de joc clares per emprendre l’exploració, la manipulació i la transformació de les arquitectures donades, mentre que en altres exercicis s’actualitzaven les lliçons de J.N.L. Durand, revisant i tornant a l’estudi de la composició dels “elements” de l’arquitectura.

Lliçons apreses: el ILAUD

En parlar de l’espai, de l’exploració i el disseny de l’espai duts a terme pels estudiants d’aquests tallers, seria necessari referir-se també a la pròpia disposició espacial de l’estudiant en el seu lloc d’estudi i pràctica: a l’escola, a l’aula, a l’espai concret del taller, entre taules, cadires i finestres, i entre altres estudiants, al llarg dels dies de l’activitat del taller. L’organització dels tallers de Flores i Prats que ara tractem té lloc, com s’ha dit anteriorment, en un període acotat, breu, de temps, que varia segons l’exercici i l’escola en la qual s’imparteixi, dels 3 dies a la setmana de durada. En aquestes experiències intensives, col·lectives i participatives els estudiants ocupen un aula repleta de grans taules de dibuix, en les quals normalment es treballa en petits grups de dos, tres o quatre persones, i on es dibuixa sobre làmines de paper vegetal o sulfuritzat de grans dimensions (A1, A0) . Els estudiants treballen al seu espai, a estones abstrets i en ocasions col·lectivament, perquè observen també el treball del veí, passegen per l’aula, potser comparant solucions i compartint eines o impressions. Els tutors del taller passen d’una taula a una altra oferint les seves pautes i les seves observacions. Hi ha presentacions a l’inici de l’exercici, fases intermèdies delimitades cronològicament, conferenciants convidats que ofereixen nous punts de vista i que, irrompent amb les seves lliçons pràctiques o magistrals, obren potser noves vies de treball, mentre varien així mateix la disposició espacial de l’aula. Ocasionalment, també es celebren correccions públiques, amb la participació de professors externs en els juries del final del taller.

Aquesta estructura, tot aquest funcionament, és en gran manera hereu dels workshops i seminaris del ILAUD (International Laboratory of Architecture and Urban Design), tal com van ser organitzats a diverses ciutats italianes a partir de l’any 1976 per Giancarlo de Carlo. Cal destacar que els tallers italians van tenir entre els seus alumnes una generació d’arquitectes catalans que marcarien (en la dècada de 1980) l’esdevenir de l’urbanisme, de l’arquitectura (i de l’ensenyament d’arquitectura) a Barcelona. Aquests aleshores joves arquitectes catalans, de la generació anterior a la de Flores i Prats, en el ILAUD van aprendre a bregar en contextos històrics i amb programes sofisticats i que eren nous per a ells en aquell moment (rehabilitacions i reutilitzacions, processos de participació, inserció de noves estructures en velles trames urbanes…). Van tenir entre els seus professors/conferenciants a gent com Aldo van Eyck o els Smithson (referents ineludibles per entendre l’obra de Flores i Prats). Els del ILAUD van ser, com és sabut, laboratoris participatius impregnats de l’esperit del Team X. Estructurats entorn d’activitats pedagògiques centrades en la “lectura del lloc” i en les “projectaciones temptatives” (3), que teixien amb les seves propostes un fil que enllaçava passat, present i futur. O sigui, Història, anàlisi projecte, expandint l’àmbit de treball cap a enrere en el temps (explorant la història i les formes del teixit històric), i cap a fora a l’espai (traient el taller i els seus estudiants a recórrer i mesurar l’entorn). Encara que hem d’afegir una diferència important: mentre en els workshops italians del ILAUD es prenien àrees d’estudi i de projecte a escala urbana, els tallers intensius de Flores i Prats estan més acotats i delimitats. La qüestió d’escala és també una qüestió de temps: el tractament a nivell d’escala urbana Flores i Prats el reserven als cursos més llargs, com els projectes de grau o de final de carrera.

La biodiversitat pedagògica

Respecte l’organització, tant espacial com conceptual, dels tallers, es pot per fi confrontar els workshops de Flores i Prats amb una altra proposta pedagògica que, encara que sigui aparentment diferent i distant, ajudarà a treure a la llum certes estratègies, maneres de treballar i objectius comuns. En l’Architectural Association de Londres, en la dècada dels anys setanta del segle XX, Avin Boyarski va implantar un sistema basat en les “units”. L’estructura d’aquesta escola anglesa es va organitzar, en diferents etapes, com un “arxipèlag” on cada professor imprimia el seu segell personal al curs, i on es promovia la “biodiversitat pedagògica” (4), amb un únic “tema” o “motiu” centrant el treball del grup d’estudiants de cada “unit” al llarg de tot el curs. En temps més recents de l’A.A., en programes com el Design Research Lab (el D[R]L, curs de postgrau de setze mesos de durada fundat per Brett Steele i Patrik Schumacher), el curs està enfocat cap a la recerca tecnològica i el treball central tracta sobre la “desaparició de l’objecte”. Aquest plantejament i aquests objectius de la A.A. que en principi semblen diferir dels tallers dirigits per Flores i Prats, no obstant són coincidents en alguns dels seus aspectes fonamentals. Vegem: en primer lloc, en ambdues propostes es dóna una importància central a la pràctica i a l’exploració amb (i de) els mitjans gràfics. En segon lloc, els documents generats en els cursos de l’A.A. i en els tallers de Flores i Prats gaudeixen d’una “visibilitat” total, d’accés permanent, doncs estan “penjats” a la xarxa en el cas del D[R]L, i estesos i exposats en les taules dels estudiants o en les parets de l’aula en els tallers de Flores i Prats. I finalment, ambdues experiències pedagògiques semblen coincidir en el seu interès per la revisió de l’organització dels tallers, i el seu motiu principal és l’assaig, la indagació i la cerca d’alternatives en l’organització del treball individual i col·lectiu tant en la pràctica com en l’ensenyament de l’arquitectura (5).

Espais de resistència

Alternatives gràfiques i plàstiques de representació i exploració; reflexió sobre la generació i la visibilitat dels documents, i revisió de l’organització del col·lectiu estudiantil en el taller. El que aquí hi ha en joc és, doncs, mitjançant les tres exploracions citades, un replantejament de la pròpia activitat pedagògica: dels seus continguts i metodologies, dels seus objectius, i fins i tot dels espais en els quals la mateixa activitat de l’ensenyament té lloc (aules, laboratoris, sales d’actes, tallers de maquetes, edificis, interiors d’arquitectura, parts de la ciutat…). Considerant totes aquestes qüestions, la proposta pedagògica de Flores i Prats sembla voler oferir (en tallers, “charettes”, cursos intensius, Treballs Finals de Grau…) un espai de resistència i recuperació, que serveixi a la reproposició i la revaloració d’instruments i mètodes de treball, i de certs bagatges culturals concrets. Aleshores, l’exploració espacial inclou també una reivindicació de l’espai de l’aula de treball, de l’espai del taller on els estudiants treballen i conviuen. I és en aquests espais on es pretén promoure l’experiència de la creativitat a través del descobriment, de la pràctica artesana i la manualitat, i es recupera l’espai com “matèria” de l’arquitectura i l’arquitecturar. Aquestes experiències pedagògiques, que comporten com s’ha vist certa revaloració intencionada del sensorial i el social com a base de l’aprenentatge, assumeixen la lentitud i l’experimentació, la lectura calmada i la temptativa en el disseny, fins i tot l’assaig i l’error, el dubte i l’atreviment successiu, i donen valor, fixen i arxiven els documents de tot el procés: es posen en valor els inicis, els camins abandonats a mig fer, els documents reelaborats una vegada i una altra… Aquests són documents no anecdòtics o tangencials, sinó inherents als processos d’aprenentatge i projecte de l’estudiant, i també propis i essencials de l’activitat de l’arquitecte.

De l’aula al despatx, del despatx a l’aula

També en la taula de treball del despatx dels arquitectes Flores i Prats, els projectes s’influencien mútuament, i els elements que apareixen en un projecte es desenvolupen i transmuten en un projecte posterior, o paral·lel. I com la labor acadèmica és indissoluble de la projectual, la influència es dóna també entre projectes i exercicis, entre l’activitat constructiva i l’activitat pedagògica. Els vincles entre temes són clars, les relacions són de familiaritat: entre l’Edifici 111 a Terrassa, situat entre la ciutat i el camp, i un exercici com “On Lorenzetti’s paintings”, que prenia la frontera i la muralla com a temes. La Casa Providència a Badalona s’organitza a partir d’uns espais encadenats i que semblen expandir-se i contreure’s, materialitzant una exploració espacial present en el taller “Through the canvas”. El Museu dels Molins a Palma proposa l’aparició d’una sèrie d'”espais tangents” (en paraules dels propis arquitectes), com també feia el taller “Study Room”. I la llista de relacions entre l’obra construïda o projectada, i els temes exercitats en els tallers, podria seguir amb els dispositius i càpsules de fusta que s’exploren tant en els mobles del Loft de Bruc (la “Casa en una maleta”), i les maletes per a projectes de la mostra de projectes acadèmics a la Sala Vinçon, les “Memòries portàtils”. Tal com passa entre els projectes del despatx, que mantenen filiacions i relacions més o menys explícites, els salts dels workshops als projectes i dels projectes als workshops són constants.


Notes i referències:

  1. Són aquestes algunes de les característiques i alguns dels objectius de la crítica d’arquitectura, segons exposa Manfredo Tafuri a Teorías i historia de la arquitectura. Barcelona: Laia, 1977
  2. Rafael Moneo Vallés. Ejercicios del Curso de Elementos de Composició. 1974-75. Càtedra d’Elements de Composició. ETSAB. Barcelona, 1975. Pàgina 3
  3. Donlyn Lyndon explica la “Lectura del lloc (…) duta a terme per múltiples vies, usant totes les anàlisis i observacions del que un arquitecte és capaç”. I la “Projectació temptativa” no com a “solució definitiva”. En: “ILAUD: Seminar/Workshop on Tentavie Design”, inclòs en: Diversos Autores. The Eastern Lagoon Front. Venècia: ILA&UD-Comune di Venezia-Ministero dell’Ambienti, 2001. Pàgines 16-18.
  4. Com ha escrit Carles Muro a “Formación en la diversidad”, text inclòs a: Lluís Ortega (ed.). La formació de l’arquitecte. Barcelona: COAC, 2005. Llibre d’articles post simposi. Pàgina 46
  5. Segons va explicar Brett Steele en la seva intervenció a “La formació de l’arquitecte”, en el simposi internacional celebrat al COAC, del 21 al 23 d’abril de 2005.