Cap_urbanisme Fotograma del clip. C Roger Lapuente i Ivan Alcázar

De l’urbanisme al projecte

E111: Flores i Prats Arquitectes

El Projecte d’urbanització de Torressana, una iniciativa de la Societat Municipal d’Habitatge de Terrassa, configura el nou barri a l’est de la ciutat, que esdevindrà el front urbà cap al futur Parc metropolità que separa Terrassa i Sabadell. L’urbanista Manuel de Solà-Morales va proposar una façana intermitent i permeable, amb volums residencials com a blocs lineals o com a illes semiobertes, en forma d’U. Partint d’una normativa que fixa les altures dels fronts de façana que s’orienta cap a la ciutat, i proposa solucions variades (patis oberts, habitatges-taller) cap al parc, l’Edifici 111 de Flores i Prats té en el seu caràcter ciclopi la voluntat de respondre a un context que no demana arquitectures neutres o febles. Però aquest volum de l’illa es va obrint en diferents passatges amb un treball d’erosió, per tal de materialitzar i possibilitar tres transicions progressives: del teixit de la ciutat a les grans dimensions del parc i el camp, de la volumetria d’illa al pati o plaça interior, i de l’interior privat a l’espai públic.





Nou barri als límits de la ciutat

El nou barri a Torressana (2006-11), al llevant de Terrassa, forma part d’un pla de millora urbana redactat per l’urbanista Manuel de Solà-Morales. Es tracta d’una promoció mixta d’habitatges (1000 d’Habitatges de Protecció Oficial, de les quals 600 de promoció privada). En el cas de l’E111, els plans inicials de fer habitatges de compra (73) i lloguer (la resta fins als 111 habitatges) va variar a causa de la crisi econòmica (els habitatges són, finalment, de lloguer amb opció de compra). Les peces residencials que formen el nou teixit es troben a la frontera de la ciutat i enfrontades al futur Parc Metropolità de Torrebonica. Són, doncs, les peces que defineixen la futura frontera urbana, i per tant formalitzen el final de l’urbà i la transició cap a l’espai verd o lliure, el no-construït. Els nous edificis residencials se situen entre un barri humil, de construccions baixes amb patis, construït a la segona meitat del segle XX, l’espai de la pineda adjacent que separa aquest barri i el nou, i més enllà el gran espai verd del parc. El conjunt del nou barri de Torressana, segons l’urbanista, “tracta de donar forma al final de la ciutat sense recórrer a un perímetre violent”, en una nova façana urbana “intermitent i oberta, tentacular i permeable” (1). Els arquitectes Llinàs, Sòria, Monteys i de Lecea, Flores i Prats, autors dels edificis residencials del pla després de guanyar un concurs per currículum, van mantenir una discussió d’idees, suggeriments i propostes, amb l’urbanista (que també va projectar els blocs lineals), per anar interpretant, enriquint i concretant el Pla des d’un Avançpla de Millora. Els projectistes escollits, doncs, participaren també en aquesta escala major.


L’illa semioberta

El nou teixit urbà, optant per un assentament que permeti la fluïdesa i el límit no rígid, proposa una malla que permeti la interpenetració entre buits i plens, entre el verd i el construït. Els dos criteris bàsics d’ordenació, segons de Solà-Morales, són el teixit urbà amb un front clar, compacte però permeable, i la interpretació de la topografia, en un terreny que baixa en pendent des de la part urbana cap al carrer del País Vasc (la futura ronda) i, més enllà, el Parc Metropolità. A l’illa H, o Edifici 111, el projecte residencial de Flores i Prats, aquest pendent que acaba en una futura ronda s’emfatitza mitjançant les franges horitzontal de les motllures de formigó de les façanes laterals, així com per les llargues obertures en les plantes baixes de les façanes laterals que donen a aquests pendents. L’èmfasi en els pendents i l’enfrontament de l’artefacte de formigó contrastant amb l’amplària i les distàncies del parc natural del davant sembla una lliçó apresa del brutalisme del convent de la Tourette, de Le Corbusier, mentre que amb l’esquema compositiu del palau renaixentista (pensem per exemple en el Piccolomini de Bernardo Rosellino, a Siena), l’E111 comparteix el canvi en els graus d’opacitat i obertura de les diferents façanes, de l’ordre més tancat d’aquelles que donen a l’exterior, a les façanes interiors més obertes mitjançant les galeries cap als patis i els jardins. Ambdós aspectes responen tant a les transicions i les intermediacions que operen a través del pla urbanístic i del projecte arquitectònic, com a la voluntat dels arquitectes de respondre a dues escales (les grans distàncies del parc, i la més propera del vianant que arriba) i a dos tipus d’espais (el pati interior d’illa i el carrer).

Matisar i foradar el volum unitari

A partir de la normativa que defineix en el pla urbanístic les noves illes i blocs, que marca un front homogeni de façana cap a la ciutat (baixos comercials i cinc plantes a la façana oest) i una altura absoluta per als cossos laterals en pendent, al projecte de l’E111 els volums semblen haver-se treballat amb un procés d’erosió. Apareixen, així, els passatges que des del carrer penetren cap al pati, travessant l’illa i trencant-ne els volums. Des del pati, es disposen els diversos entrants cap als accessos a cada escala. Els habitatges s’aboquen al pati interior d’illa, segons el cas, amb lògies passants, balconades en voladís i al costat de patis secundaris que reculen i avancen, com ho fa la cornisa en diversos llocs de l’edifici. Els baixos comercials a la façana cap a la ciutat s’obren cap a la pineda enfront de l’illa amb unes obertures a doble altura, que pretén cridar l’atenció dels vianants i a la vegada donar transparència des de l’exterior cap a l’interior.


Fragmentació progressiva i cohabitació d’elements i mirades

L’illa també es fragmenta, de la volumetria d’illa a la de bloc lineal, i del bloc lineal al cos més baix, semiautònom i amb unes mides que recorden les de les cases unifamiliars. L’illa encara el parc amb aquest volum baix dels dúplexs en els habitatges-taller, i amb l’entrada a l’aparcament que se situa en la part oberta de la U, i permet l’obertura de l’illa cap als boscos i els turons de Torrebonica. Des dels blocs residencials, la varietat de terrasses i balcons conviu amb geometries molt diverses, en voladís o passants, breument esculpits en el cos edilici o formant grans cubicles o cambres d’aire. La varietat i la convivència d’aquesta diversitat d’elements, que s’obren i es fan explotar cap al pati interior, volen convertir l’espai en un encreuament de mirades, recorreguts, trobades i reverberacions en el que participin les 111 llars. Aquest pati, en un projecte d’arquitectura residencial, té un objectiu ben clar, del tot relacionat amb el que va comentar en una ocasió Manuel de Solà Morales: “El més important d’un projecte (urbà) és obrir possibilitats de contactes entre les persones, però que depenen dels contactes entre les coses, entre les matèries. Projectar i obrir un espai és obrir un lloc de possibilitats futures” (2). L’estratègia compta amb molts altres elements: les diferents mides de les obertures cap a la plaça interior, els bancs de formigó que van apareixent als sòcols del perímetre de l’edifici, la font a la plaça i els murets de rajola esmaltada de color, la zona de jocs infantils amb els fragments de mur motllurat que sembla haver caigut d’un dels murs sobre un racó de la plaça interior, la infinitat de visuals que s’obren amb els entrants de cada ingrés a cada escala, l’espiral descendent de les superfícies de l’aparcament en els nivells inferiors… tots aquests elements participen cadascun amb el seu caràcter ben singular en la complexitat del conjunt. Es neguen així tant els volums unitaris com les lectures úniques de l’arquitectura, i es prova d’afegir matisos a la geometria. L’edifici, doncs, vol funcionar a la vegada com un palau i com un teatre, com un escenari i com un mirador, com un fragment viu i ric de ciutat travessat pel bosc, en un espai d’intensitat i de transició obert a múltiples vistes, escales i experiències encreuades, on els elements cohabiten i es reatroalimenten d’una manera que l’arquitecte Josep Llinàs va definir com “molt jujoliana”.


Notes i referències:

  1. de Solà-Morales, Manuel. “Contra los límites urbanos”. A: “De cosas urbanas”. Barcelona: Gustavo Gili, 2008. Página 134.
  2. Declaració extreta d’una entrevista de Manuel de Solà Morales amb Ivan Alcázar Serrat