David Bestue300

David Bestué

El punt de confluència entre els àmbits és allò que més m’agrada

davidbestue.net
Artista i assagista


Als seus llibresEnric Miralles a izquierda y derecha (Tenov, 2010) i Formalismo Puro (Tenov, 2011), l’artista David Bestué va encreuar l’accionisme, el dietari, l’assaig i el llibre de viatges per bastir una nova manera d’analitzar l’arquitectura, els seus devenirs i premisses, i les seves relacions tant formals com contextuals i circumstancials. Dan Graham, Robert Smithson, Walter Benjamin o Alison Smithson, i més tard Hejduk o Koolhaas, van servir de suport i referència a una aventura que tenia com a detonant “la incomprensió conceptual”. L’obra de l’arquitecte Enric Miralles i l’arquitectura moderna espanyola passaven pel filtre de l’artista i s’observaven de nou amb humor i ull crític, lúcid i perplex, lluny de l’acadèmia o de la disciplina (arquitectònica). Bestué destaca les obres d’altres arquitectes, que pel seu interès mereixerien un anàlisi o un acostament. Per citer-ne alguns: Viaplana i Piñón (“quan he anat a veure les seves obres m’he emocionat molt”, diu); Martínez Lapeña i Elias Torres (“durant molt de temps ha sigut molt difícil poder fer-se una idea global del seu treball, perquè ells mateixos no han volgut acabar-ho d’explicar del tot”); i fins i tot, Santiago Calatrava (“crec que es un arquitecte tan poliédric, i que s’ha criticat des de tants angles, que estaria bé poder fer alguna cosa amb ell. Té un punt morbós, no?”). David Bestué (Barcelona, 1980) va formar grup de treball (performàtic i “instal·lador”) amb l’artista Marc Vives, i en la seva etapa en solitari ha realitzat les exposicions individuals “Aproximación parcial al trabajo de un arquitecto”, a la Sala Montcada de la Caixa (Barcelona, 2005) i al Arkitekturmuseet (Estocolm, 2008), i “Piedras y Poetas”, galeria Estrany de la Mota (Barcelona, 2013).


Encara que resulti una mica obvi, crec que l’acostament més important sempre ha estat quan he anat a visitar les obres d’arquitecutra. La relació entre el que he llegit de o sobre l’arquitecte, i el que he recorregut, em sembla molt potent

Sobre els assajos: confluències entre l’art i l’arquitectura

En el cas dels dos llibres, Enric Miralles a izquierda y derecha i Formalismo Puro, crec que si vaig voler fer-los i publicar-los (tots dos a l’editorial Tenov, que va resultar imprescindible per poder dur-los endavant, tant pel seu suport com per la seva tasca d’edició), era perquè pensava que hi havia molts punts de confluència amb el meu àmbit, que és el de l’art contemporani, i s’havia de conèixer tota aquella tradició. Sempre m’ha sorprès la poca permeabilitat entre l’art i l’arquitectura contemporanis, i en aquest sentit Miralles va ser molt hàbil en introduir avenços de l’art conceptual o el Land Art a les seves obres. No puc entendre que algú que sigui escultor ara i aquí, per exemple, no conegui el treball dels arquitectes Elias Torres o Albert Viaplana. De la mateixa manera, no m’entra al cap que algú que treballi en arquitectura no conegui la feina de Francesc Ruiz, Jordi Colomer o Luz Broto. No hi ha separació entre els meus llibres d’arquitectura i la resta de la meva trajectòria: en tots els casos es tracta d’una reflexió sobre l’espai real, entès en un sentit ampli, i que inclou des d’un carrer, un interior domèstic, un edifici cutre, o edificis més o menys rellevants. En tots els casos, també hi ha una intenció experiencial, bé pel camí de la performance o l’acció, o bé pel fet de visitar-los, veure’ls en el seu context. Es tracta també de treballs d’iniciació, on m’interessa provar una sèrie de coses que vull desenvolupar en un futur.

Gènesi i objectius dels llibres

Respecte a Enric Miralles a izquierda y derecha, tot va començar a Eivissa, on vaig viure una temporada l’any 2003. Allà vaig fer una guia personal d’arquitectura de la ciutat que vaig resumir en dos pòsters. Va ser un exercici d’escriptura on m’interessava provar maneres de poder explicar o narrar diferents espais, i em va servir per plantejar els projectes posteriors. En aquell moment ja coneixia el treball d’Enric Miralles, i a la tornada a Barcelona vaig començar a visitar les seves obres. En veure que algunes d’elles estaven abandonades, o fins i tot en perill de desaparició, vaig voler denunciar aquest fet aprofitant la invitació d’exposar a la desapareguda Sala Montcada de la Caixa, l’Any 2005. El treball sobre Miralles em va servir per plantejar-me moltes coses, no només arquitectòniques, sinó també projectuals o merament formals. El punt de partida era d’incomprensió conceptual, a partir de la qual vaig voler indagar en les seves raons i sentit.

Formalismo puro és un llibre immediatament posterior, que va ser ideat com un recorregut visual per l’arquitectura espanyola del segle XX. Va néixer amb la idea de servir de context per al primer treball sobre Miralles, com també per a “La línea sin fin“, un projecte sobre Catalunya que acabo de fer amb Andrea Valdés, i un altre llibre que estic acabant sobre la història de l’enginyeria espanyola. Això és una mica friki, però quan estava fent el llibre sobre Miralles vaig pensar que devia fer-ne un altre sobre el seu context arquitectónic (“Formalismo puro”), un altre sobre el seu context social (“La línea sin fin”) i un altre sobre el seu context tecnològic i estructural (el llibre sobre enginyeria). Tots tres acaben formant una estructura, que té com a centre l’obra de Miralles.

Dialogar amb el present, cara a cara i transversalment

Crec que resulta una mica negatiu separar els àmbits. L’art, la literatura, la dansa, el teatre o l’arquitectura, parlen o treballen moltes vegades sobre les mateixes qüestions, encara que sigui utilitzant diferents formats o mitjans. El punt de confluència entre aquests mons és el que més m’agrada. Crec que l’arquitectura catalana hauria de ser més permeable amb els altres àmbits de la creació, i deixar-se contaminar. Això no vol dir despreocupar-se de les implicacions socials o polítiques del seu treball, però sí deixar-se anar una mica. Crec que s’haurien de crear contextos i espais per tal de poder treballar o fer plantejaments en llibertat (sigui en format expositiu, esdeveniment, publicació…) i no tenir por de caure en l’absurd o de fer el ridícul. Sembla que hi hagi una fascinació una mica exagerada cap al passat, en alguns casos obsessionada en les primeres avantguardes, i en altres en el que va succeir per aquí al llarg dels anys seixanta o setanta. Això està molt bé, però crec que ara estem en un moment molt interessant (no només en arquitectura, sinó també en art, per exemple), i caldria promoure més diàlegs amb el present, cara a cara.

L’artista s’acosta a l’arquitectura: obres i textos de referència

En un principi, van ser molt importants els textos i treballs de Dan Graham i Robert Smithson, així com el projecte dels passatges de Walter Benjamin. Després, vaig anar descobrint llibres molt importants per a mi, com “Upper Lawn”, d’Alison Smithson, publicat a la UPC, o textos de John Hejduk o Rem Koolhaas. En fer el llibre de “Formalismo Puro”, vaig gaudir molt amb referents espanyols, desde Juan Muñoz i el seu text sobre el Museo Romano de Mérida fins al treball d’Ibon Aranberri o Lara Almarcegui. En clau arquitectònica, em va agradar molt poder fer un recorregut cronològic, des de textos o articles del segle XIX fins als escrits d’Ábalos&Herreros, Alejandro Zaera o Eduardo Arroyo. Potser amb allò amb què vaig gaudir més va ser amb els articles de Juan Daniel Fullaondo, amb el llibre de converses de Coderch, o amb el poemari Taller de Arquitectura, de José Agustín Goytisolo. En un àmbit més general, el treball de Bruce Nauman, Pierre Huyghe, Félix González Torres, Dora Garcia, Oscar Tuazon, Tacita Dean o Wolfgang Tillmans han estat molt importants per a mi. Més recentment, m’he interessat per textos de dansa contemporània, com el llibre “Agotar la danza”, també m’han semblat molt potents. I, encara que resulti una mica obvi, crec que l’acostament més important sempre ha estat quan he anat a visitar les obres d’arquitecutra. La relació entre el que he llegit de o sobre l’arquitecte, i el que he recorregut, em sembla molt potent.