Cap_composicio Fotograma del clip. C Roger Lapuente i Ivan Alcázar

Composició, relacions, referents

E111: Flores i Prats Arquitectes

A la composició de les façanes de l’E111 es combina el caràcter ciclopi, gairebé petri i mineral de la seva “closca” exterior, de la que es podrien buscar i trobar múltiples i variats referents en exemples de la història de l’arquitectura (dels palaus florentins i Francesco di Giorgio Martini, Hawksmoor, Loos i Perret, fins al brutalisme i els Smithson…), amb una descomposició del seu embolcall interior, un joc de plens i buits, reculades i contraposicions entre trames horitzontals i verticals. Amb la composició de les façanes i els diferents graus d’opacitat i tancament d’aquestes es culmina la transició que el projecte proposa a diferents nivells: de la ciutat al camp, de l’illa al bloc, i de cada unitat d’habitatge a l’exterior, al pati o al carrer. La permeabilitat i l’excavació del perímetre és el tema d’un artefacte de plàstica rotunda, travada, però amb diversitat de capítols, racons i lectures, que es pot llegir a distàncies diferents perquè ha estat projectat atenent múltiples escales.





Travat

A l’illa d’habitatges E111 de Torressana, les àrees de façana motllurades i aquelles llises es combinen sense una jerarquia massa reconeixible, escalonant-se en les façanes laterals amb l’objectiu de ressaltar la topografia amb el pendent dels carrers laterals, i interrompent només puntualment la continuïtat en els girs d’algunes cantonades. Aquests “salts” i discontinuïtats de les franges de motllures en els girs del pla de façana permeten oferir a la vista de manera ocasional el perfil arrodonit de les motllures, en cantonades i brancals, en una nova faceta estètica d’un projecte que sembla haver-se projectat mitjançant un desplaçament entre diversos referents. Per exemple, des de l’afinitat amb alguns temes compositius de figures tan allunyades cronològicament com Francesco di Giorgio (aquella franja que dóna continuïtat a les façanes del fort Sassocorvaro) i els Smithson (la variació en els buits i les franges horitzontals a l’edifici East 6 de Bath). O des de les propostes brutalistes (més clarament en el béton brut dels pilars del garatge i en els murs dels passatges de l’E111) a la revisió dels elements arquitectònics dels palaus florentins (en les motllures i la composició de les façanes).


A la composició de l’E111 també sembla emergir la insinuació postmoderna (la cita, disposició i subversió d’elements arquitectònics tradicionals) i fins i tot la sorpresa Pop, en els perfils d’aquestes motllures amb reminiscències històriques. A l’E111. La composició resultant del treball amb l’encofrat sembla més propera al Koolhaas del Nexus World (Fukoaka) i el Congrexpo de Lille, que no pas al de Fisac en el seu estudi o a la seva casa a Almagro: perquè al projecte de Terrassa es busca que l’expressió del caràcter ciclopi doni consistència compositiva al conjunt, més que no pas l’exploració obsessiva de les possibilitats expressives del formigó a través del contrast de les seves textures més tosques o més fines. El treball compositiu de les franges motllurades va dirigit, més aviat, a “travar” les façanes dels diferents cossos de l’illa, especialment aquelles de les façanes exteriors, cap al carrer, conferint-los rotunditat i certa unitat en un entorn on les grans distàncies i les masses de bosc desdibuixarien esforços compositius més tímids.



Descomposició i obertura

En les façanes a l’interior, en canvi, el monolitisme i la tectònica ciclòpia semblen descompondre’s, les reculades dels patis i els buits de les galeries trenquen la solidesa de la caixa de formigó, les plantes superiors reculen i es retiren cap a l’interior, les balconades en voladís i els entrants dels passatges apareixen i desapareixen en unes façanes plenes d’excepcions, de retalls i de racons. En ocasions, es juga tot buidant la façana mitjançant lògies passants que recorden a les de Terragni a la casa Rustici-Comolli de Milà. Les façanes interiors treuen el cap a la plaça i al buit dels nivells inferiors del garatge (des d’on creixen els arbres, dues tipuanes) amb una versió subvertida i descomposta de les façanes exteriors de l’edifici. En les façanes interiors, cap al pati, les franges verticals de pavès corresponents a les escales (com passa als murs de pavès en l’escala de la façana posterior de l’edifici de Perret a la Rue Franklin) van apareixent, com amb un ritme vertical que se superposa, interrompent l’ordre horitzontal que marquen les motllures de formigó. Si els passatges interrompen o excaven els volums ciclopis, aquest encontre i encreuament de referents i d’elements en les façanes interiors actuen com a solcs o interrupcions del sentit de la composició que l’edifici semblava haver proposat amb vehemència. És un joc d’elements en tensió i en xoc, complementari i complex, amb facetes i escales diverses, segons el grau d’aproximació i el punt d’observació. Elements tots aquests molt presents en l’obra de l’arquitecte Nicholas Hawksmoor (de qui, per cert, Flores i Prats han dit que “és un dels arquitectes que ens semblen més emocionants, per la seva manera d’usar la sorpresa i els canvis d’escala, pel seu tractament de la massa i la força dels buits, les escales de l’edifici respecte al paisatge o al vianant”) (1). Podríem trobar, de fet, més relacions amb projectes menys previsibles, més inesperats, com per exemple amb alguns dels elements d’una obra d’Adolf Loos, la mansió per Tristan Tzara a París (amb la convivència i la contradicció d’escales i buits, les franges de la composició, o els esglaonaments en la façana posterior…).


Així, en la composició/descomposició de l’E111 es va del brutalista al renaixentista, i del postmodern al pop, en una articulació, obertura i fragmentació simultània de la façana interior: per la irrupció de nous ordres; pels gestos de volumetries reculants i buidades; pels xocs, esglaonaments i interrupcions de les franges de motllures horitzontals, i els retalls verticals amb un treball d’especejament que incorpora finestres dins de finestres… De l’opacitat i la rigidesa del mur llis al perfil de la motllura, que dóna llums i ombres a la façana; de la verticalitat a la reculada i a la mènsula, de la continuïtat de l’embolcall a la cavitat o al buit, transparent o translúcid.


Notes i referències
  1. Fragment extret d’una entrevista de Ricardo Flores i Eva Prats amb Ivan Alcázar.