Places-CanFabra-CAP Foto: Àlex Garcia (fragment)

Can Fabra i Nicaragua

Places: Flores i Prats Arquitectes

Els jardins de Can Fabra a Sant Andreu (1997-98) i la plaça Nicaragua a Montcada i Reixac (2004-05)

La idea de ciutat que subjeu en aquests projectes d’espai públic és la d’una suma de fragments o un collage, una composició formada per l’agitació abstracta i el tumult d’incomptables fragments figuratius. La plaça, l’espai públic, s’entén com un enclavament que defuig l’ordre o la jerarquia formal convencional, per proposar un altre tipus d’organització espacial, formal i dels materials. Un punt d’intensitat, un esdeveniment i un encreuament de camins en aquesta agitació: el lloc des del qual és possible observar, sintetitzar i entendre la ciutat, la vivacitat, la complexitat i el caràcter fragmentari de l’urbà.

Marges

Kandinsky, en la seva obra “Dans le cercle” (1911), va pintar una forma pertorbada i desequilibrada per un conjunt de formes menors, com en un ball de taques, fils i ombres surant a l’interior d’un cercle tremolós. Les intrusions contaminen amb el seu moviment, posant-la en dubte, la forma principal, convulsionant el conjunt, i deixen rastres dels moviments anteriors. D’una manera similar, en els jardins de Can Fabra, al costat de l’antiga fàbrica Fabra i Coats del barri de Sant Andreu, i a la plaça Nicaragua de Montcada i Reixac trobem a les diferents àrees que componen la planta aquesta turbulència de les formes secundàries en un perímetre major. Les vores d’aquestes àrees estan formats per una sèrie d’episodis fragmentaris i contigus en els marges, àrees mediadores de diferents textures i materials, que semblen generades per extrusió, plec i estratificació, situades entre el cúmul de formes i moviments de la ciutat i la calma del centre de l’espai públic. Aquests marges de la plaça i els jardins, aquests espais de transició entre el tràfec de la ciutat i el centre nu de la plaça, cobert solament de sorra, semblen fragments de formes majors que haguessin quedat encallats aquí, a les ribes. Com les plataformes de maó en els jardins de Can Fabra (abans de les successives remodelacions) (1), que semblaven sorgides de l’abatiment del mur del carrer Otger, en aquests espais de marge és on apareixen uns espais protegits i intermedis, amb ressonàncies d’aquells altres àmbits d’assossec i de trobada que a la ciutat tradicional eren sota els porxos, al voltant dels grans pivots de pedra de les places, en certes escales exteriors dels habitatges al carrer… espais de protecció i de calma. Aquests recessos, que són com parèntesis oberts en el magma de la ciutat, els trobem també com a episodis d’altres projectes dels arquitectes: al banc-plaça del Museu dels Molins a Palma de Mallorca, al pati interior de l’edifici 111 de Terrassa, o a la coberta del Palau Balaguer.

Observar la ciutat, recórrer la plaça

Al centre de la plaça, després d’aquests espais de marge i transició, els estrats deixen espai a la sorra, i la superposició i el plec de materials a la senzillesa d’una superfície despullada de paviment, on sembla voler-se escenificar de quina manera la pell de la ciutat ha quedat al descobert. Des d’aquest lloc en calma, com si d’un clar del bosc es tractés, es podrà observar, potser dilucidar, la ciutat, i veure com la ciutat col·lisiona una vegada i una altra amb sí mateixa. Com, molts segles enrere, ho era l’àrea de l’orchestra en el recinte clàssic de l’àgora (2), aquesta “zona nua” del centre de l’espai de la plaça és una zona neutra enmig d’un conjunt d’edificis en desordre. Ara la plaça no és resultat d’una imatge preestablerta i conclusa que els arquitectes volen construir com un espai que s’ofereix a la mirada exterior: el projecte no es planteja com un àmbit que s’ofereix distingit i autònom d’aquesta mirada. L’espai públic més aviat es tracta com un conjunt relacional, un àmbit obert i transitable que sorgeix de la voluntat de relació: de pensar com des de la ciutat es recorrerà la plaça, i com des de la plaça es mirarà cap a la ciutat, teixint vincles.

Relacions amb l’entorn

Així, els elements, les formes, els materials de la plaça i els jardins remeten a altres elements urbans “externs”, es relacionen amb capítols significatius del barri i de l’entorn en el qual es troben. És el cas del mirador dels jardins de Can Fabra: aquest es vincula visualment, en primer lloc, amb les formes circulars de l’arenal de l’altre extrem de l’àrea de l’espai públic, i més enllà amb l’alta cúpula de l’església de Sant Andreu. El mur de maó que es va conservar del carrer Otger (actualment ja desaparegut) sembla afegir-se a altres poderoses estructures dels murs del perímetre de la plaça, com per exemple els murs de les naus industrials del complex de Fabra i Coats, o les altes i esvelts testers de les cases que delimiten la plaça per un dels seus costats. En els mateixos jardins, la combinació de la fàbrica de maó amb les línies de bàculs corbs de davant, formaven un conjunt que podia remetre als porxos de la veïna Plaça del Mercadal, un espai tradicional central al barri.

Més relacions espai públic-context urbà: en el cas de la plaça Nicaragua, una primera proposta de projecte proposava excavar la plaça, fins a crear un canal que deixés puntualment a la vista el “Rec comtal”, el canal d’aigua que antigament proveïa Barcelona, i que passa en aquesta part de la població en el seu curs subterrani. Encara a la plaça Nicaragua, el túmul esculpit amb els tobogans al·ludeix a la veïna cimentera, un recinte industrial visible des de tot el poble. Aquesta mateixa topografia artificial del túmul es relaciona amb la dels vessants i muntanyes limítrofes, i amb les pedreres properes, relacionant així la plaça com una miniatura agermanada amb una topografia major i natural, a la manera dels jardins japonesos.

Encreuaments, escales

En tots dos projectes es concreta un encreuament de recorreguts com a centre del desplegament de formes, fragments, textures i materials que esdevé en els marges. A la plaça Nicaragua, per exemple, la rambla del poble dibuixa un gir en arribar a la plaça, mentre els tobogans són esculpits en el túmul, el banc corregut està format per una sèrie de bandes, i enmig de tot això les estretes senderes semblen esfilagarsar-se de les voreres i els paviments perimetrals. A Can Fabra, els jardins s’organitzen també com un encreuament de camins, de recorreguts, de moviments: el descens (remitent als jardins dels palaus francesos del segle XVII), de la nau industrial fins al mur del carrer Otger, o bé el moviment de les traces del laberint d’arbustos apropant-se al centre dels jardins.

La vegetació serveix per distingir amb escales diferenciades els episodis contigus de cada espai públic. A Can Fabra, l’escala de cada àrea s’accentua amb mimoses a l’àrea infantil, amb tipuanes en els escocells de les plataformes de maó, i amb els pollancres dibuixant una gran àrea rectangular prop de la zona central, que proposa un desdoblament de la superfície de la planta de la nau industrial veïna. A Nicaragua, les tipuanes giren quan els bancs es pleguen per rebre o connectar amb la rambla en endinsar-se aquesta a la plaça; els núvols grocs de les mimoses “baixen” l’escala a la zona de jocs dels nens; i, finalment, els pollancres emmarquen el conjunt i formen una pantalla vegetal que actua com a fons de la plaça, en la part propera al camp de futbol, marcant l’adreça cap al Parc de les Aigües.

Rugositat, “spot”, sobreexposició

El cineasta Wim Wenders afirmava en el transcurs d’una entrevista: “Allò que està “trencat” té una superfície com a rugosa a la qual la nostra memòria es pot agafar. En la superfície llisa d’allò “complet” la memòria rellisca” (3). Segons Wenders, una ciutat ha de permetre a la gent adonar-se “de les petjades del temps”. I no són precisament petjades, rugositats i intersticis, allò que trobem en aquestes places i jardins? La suma de fragments i episodis contigus, amb els seus marges i estrats i la seva organització antijerárquica de creus i preexistències es generen, com s’ha comentat, com una sèrie de relacions amb l’entorn urbà, amb la seva realitat material concreta i les formes i petjades que la seva història ha anat acumulant. Els jardins de Can Fabra i la plaça Nicaragua són exemples de dos llocs encara allunyats de la lluentor, la perfecció i la falta de conflicte d’aquest nou caràcter de l’espai urbà contemporani que s’ha definit com a “spot” urbà (4): les superfícies llises, simples, llegibles, brillants, no conflictives, homologades… de la ciutat rendida a l’homologació del consum, el turisme o l’oci. Per contra, els espais públics de Flores i Prats es concreten i materialitzen com a llocs on l’encreuament i la intensitat, els estrats i les superposicions, el recés i la contigüitat de textures, la penombra i la memòria, pretenen funcionar com a contenció, com a esforç materialitzat i formalitzat de contenció puntual contra la “urbanalització” i la “sobreexposició” (5). Aquestes places i aquests jardins són intents, ocasions, projectes de desbaratar la concepció simplista de la ciutat com un ens bipolar, reduït al binomi de quietud i tràfec, l’espai del qual es repartiria entre el caràcter estàtic i opac de l’àmbit domèstic i privat, i l’exposició total i dinàmica de l’àmbit públic, viari, comercial. Esdeveniments al marge de la simplificació i l’homologació urbanes, aquests espais públics s’ofereixen com racons en els quals exorcitzar el frenesí del ciutadà, del veí, del passejant.


Notes i referències:

  1. Els jardins construïts van ser modificats en dues ocasions: la primera per la voluntat dels veïns, que van voler derrocar el mur conservat del carrer Otger i el mirador de formigó. I la segona a causa del canvi d’usos de la nau limítrofa. En començar a funcionar com a centre cívic, es va pavimentar de forma diferent el seu entorn immediat, eliminant gran part del banc corregut de formigó i les pistes de bàsquet.
  2. Richard Sennett escriu sobre la “orchestra” de l’àgora grega en: “La desnudez. El cuerpo del ciudadano en la Atenas de Pèricles”. “Carne y piedra”. Madrid: Alianza Editorial, 1994. Pàgina 58
  3. “La ciudad”. Conversa entre Wim Wenders i Hans Kollhoff. “Quaderns d’arquitectura i urbanisme”. número 177. Barcelona: COAC, Abril-maig-juny 1988. Pàgines 42-79
  4. Francesc Muñoz: “Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales”. Barcelona: Gustavo Gili, 2008. El concepte de “overexposed city” és de Paul Virilio (en “The overexposed city”); el d'”espai antigeográfico de Michael Sorkin (en “Variations on a theme park. The new American city and the end of public space”, del que és l’editor); el de “Spot” de José Luís Pardo (en “El pensamiento atroz. Una metafísica de la ciudad”, inclòs en “Dos, dos: revista sobre las ciudades”). Tots aquests conceptes, citats per Francesc Muñoz en els capítols I i III de “Urbanalización”.
  5. Id.